El Plater: un mal pla per a una bona causa

La descarbonització de l’economia és un dels grans reptes del nostre temps. Catalunya necessita desplegar les energies renovables, però la urgència climàtica no justifica qualsevol planificació. Al contrari: com més important és l’objectiu, més rigorosa ha de ser la manera d’assolir-lo.

Aquest és, precisament, el principal problema del Plater, el Pla Territorial Sectorial per a la Implantació de les Energies Renovables que la Generalitat ha sotmès a informació pública. No discutim la necessitat de les renovables. El debat és com i on s’han d’implantar. I és aquí on el Plater presenta mancances jurídiques, tècniques i territorials.

La primera és la manca d’una anàlisi real d’alternatives. El Plater fixa una determinada potència a instal·lar i després busca el territori on ubicar-la. Però la legislació ambiental exigeix justament el contrari: estudiar diferents opcions i justificar per què s’escull la que genera un menor impacte ambiental, territorial i social.

També és discutible el seu dimensionament. El Pla reserva milers d’hectàrees de sòl per satisfer unes necessitats futures que poden quedar desfasades per l’evolució tecnològica. La millora del rendiment de les plaques fotovoltaiques, els sistemes d’emmagatzematge o l’eòlica marina poden reduir considerablement l’ocupació de sòl necessària. Tot i això, el Plater continua apostant per un model que exigeix una enorme disponibilitat de territori.

Aquest plantejament entra en contradicció amb un principi bàsic de la legislació catalana: prioritzar els espais ja transformats per l’activitat humana. Cobertes d’edificis, polígons industrials, aparcaments, pedreres o altres espais degradats haurien de ser la primera opció abans d’ocupar camps de conreu. Tanmateix, el Plater continua orientant bona part del desplegament cap al sòl no urbanitzable, reproduint un model centralitzat basat en grans instal·lacions.

La cartografia del Pla també planteja interrogants. En nombrosos casos, espais que altres instruments de planificació territorial identifiquen com a sòls de protecció especial, connectors ecològics o àrees de gran valor paisatgístic apareixen inclosos dins les zones aptes. Això obliga ara ajuntaments, entitats i particulars a demostrar, mitjançant al·legacions, allò que hauria d’haver estat analitzat durant l’elaboració del Pla.

Especialment preocupant és el tractament del sòl agrícola. Catalunya disposa d’una superfície agrària limitada i estratègica per garantir la producció d’aliments, la biodiversitat i l’equilibri territorial. El Plater pot comprometre milers d’hectàrees de sòl productiu sense acreditar que aquesta ocupació sigui imprescindible ni que no existeixin alternatives menys impactants. Les conseqüències afecten també les explotacions agrícoles i ramaderes, el relleu generacional i activitats com el turisme rural.

A tot això s’hi afegeix una qüestió democràtica. Els municipis són els que millor coneixen el seu territori: saben on hi ha els millors sòls agrícoles, els corredors ecològics, els elements patrimonials o els paisatges que defineixen la identitat dels seus pobles. Aquesta informació hauria d’haver format part de la planificació des del primer moment, i no limitar-se al tràmit d’al·legacions quan el mapa ja està pràcticament dibuixat.

No és casualitat que dimarts passat nombrosos alcaldes i alcaldesses compareguessin a Girona per reclamar una reforma del Plater. El fet que aquesta preocupació sigui compartida pel món local, la pagesia i les entitats de defensa del territori demostra que el debat va molt més enllà de casos puntuals.

L’oposició al Plater no és una oposició a les energies renovables. És la defensa d’una transició energètica més rigorosa, transparent i respectuosa amb el territori. La lluita contra el canvi climàtic necessita consens social, i aquest només serà possible si la transició energètica es construeix amb el territori, i no contra el territori.

Subscriu-te per seguir llegint