Focs caniculars

El foc és un dels elements còsmics, aigua, aire, terra i el més ignot dels quatre, perquè vivia amagat en la natura, la panxa dels volcans o dins les pedres i els troncs, com una llavor que fructifica si es clava bé en l’herba o en els excrements secs. Van ser homes del neolític els que van aprendre a fer sortir el foc en forma de guspira fregant amb força pedres, amanyagaven el gra de foc i aconseguien amb esforç una petita flama que, ara, s’ha convertit en esplendorosos incendis forestals destructors.

Salvador Illa, president de la Generalitat, dilluns de la setmana passada tot comprovant les tasques per apagar definitivament el foc de la Bisbal d’Empordà i de les Gavarres, va declarar: «La massa forestal està creixent any rere any i no s’està gestionant adequadament». En una altra ocasió havia dit que a Catalunya hi ha massa bosc, un excés que origina incendis per culpa de les arbredes en males condicions per la bosquina espessa i bruta de la malesa. S’embosca el paratge per inèrcia, per la dinàmica natural i el bosc recupera gradualment i dissimulada l’espai, que els humans li prenguérem per fer feixes, marges, carreteres, horts, vinyes, bosquets d’arbres fruiters i urbanitzacions. El mar, àdhuc, tendeix a arreplegar terrenys que foren seus amb tsunamis arrasadors, vents huracanats i onades engolidores.

Els boscos es cremen per la sequedat, la baixa humitat i el mal estat del sotabosc, també perquè Catalunya és actualment una terra massa arbrada, mentre que abans bona part del territori eren camps de conreu o prats de pastura, igual que hi havia petits pobles disseminats en el rerepaís i si veien cremar un arbre l’apagaven. El despoblament de l’interior i de la part nord de Lleida i de Girona han facilitat la propagació dels incendis.

La calor ens està esterrecant de valent, moltes persones m’han dit que durant el dia van mig estordits i que els és difícil agafar el son en les nits tan escalfades. Un servidor surto una estona al matí per anar a comprar al supermercat, que s’hi està fresc, i al cap de poc em refugio a casa perquè mai m’ha agradat l’alta temperatura; no tinc ganes de res, passo l’estona escrivint, alguns dies si estic d’humor cuino o enganyo la tarda mirant velles i precioses pel·lícules d’actors i actrius que fa anys que ja no hi són i ens regalaren grans interpretacions en films de gènere ben variat, en blanc i negre o en color.

Hi haurà més focs a Catalunya, no únicament ens arribaran en aquests estius de sols roents, vinguts del desert, sinó, sobretot, perquè hi ha menys fagedes, sureres, aulets i rouredes, perxades i castanyedes, per contrast molts nous boscos d’arbres no autòctons; són arbres introduïts, exòtics, de crescuda ràpida, situats i abandonats en espais de terra fèrtil, que fou conreada, on hi havia camps de patata, vinyes, arbres fruiters. Al meu poble, Arbúcies, situat en una vall feraç, abans els vessants dels turons estaven esgraonats amb camps de conreu guanyats, feixes, petits prats amb oliveres i sobretot vinyes en llocs inclinats i rocosos.

Quan els pagesos s’adonaren que el vi era petit i trencadís amb el primer tro que se sentia i sobretot car i fatigós mantenir la vinya (després d’ensulfatar queia una forta pluja) van arrancar-la i anaren a comprar vi verd a l’Empordà o al Penedès i l’adormien en les botes de fusta de tota la vida.

En els últims anys d’en Franco es va produir el primer gran incendi que ens esparverà; s’originà prop de Sant Feliu de Guíxols, avançà impetuós i imparable en direcció Llagostera. Els bombers intentaren detenir-lo, però s’escolà per sota un gran pont i seguí amunt i arrasà boscos de Cassà de la Selva, de Riudellots i a Maçanet de la Selva va saltar a l’altra banda de l’autopista i abrandà tots els arbres que trobava, continuà furient cap a Massanes, Hostalric i Grions. Vaig acompanyar el pare a Sant Feliu de Buixalleu per observar el foc, allà hi havia el governador, un ruc de cap a peus, i el senyor Garolera, alcalde d’Arbúcies, l’home que més estimava i entenia de boscos.

Era impressionant veure com onades de foc sortien d’un turó i es llançaven damunt d’un altre i tot començava a cremar. El perill era que el foc, si no el paraven, anava cap a Arbúcies amenaçant la botànica del Montseny i també enfilant-se cap a Joanet i Sant Hilari Sacalm. Se li va proposar al governador fer un tallafoc i va respondre que era una bogeria perquè no es combat el foc afegint més foc.

En Garolera va manar l’equip de treballadors, boscaters i llenyataires que tallessin i cremessin arbres a la punta de la fletxa de l’incendi, que és per on atacar el foc obrint camí. Van aparèixer per primera vegada els hidroavions i van rebre l’ordre del Governador civil que tiressin l’aigua al començament del foc i la llançaren al cap dels llenyataires. La sort va ser que el vent empentà el foc cap a una immensa pedrera i va morir en no trobar res per cruspir-se. Així es van salvar el Montseny, les Guilleries i la Baixa Garrotxa.

Subscriu-te per seguir llegint