L'angoixa del consorci PP/Vox

En política espanyola observo, entre altres bestieses, una paradoxa que penso que a molts ens deixa perplex, mai les enquestes havien donat tants escons al consorci PP/Vox i alhora mai havien estat, els pretesos guanyadors, tan agressius i angoixats contra el presumpte perdedor, tenint unes eleccions com a màxim d’ací a un any. No poden esperar que el cadàver de l’enemic passi per davant seu? O és que, contravenint les enquestes, el cadàver de Pedro Sánchez gaudeix de bona salut?

La història recent ha deixat per dos cops a la dreta espanyola amb la mel als llavis, veient com el PSOE guanyava, o podia formar govern, contra tot pronòstic. I deuen pensar que no hi ha dos sense tres. Per això activen tots els ressorts de l’estat profund per a fer-lo caure abans de les eleccions. Li tenen por, i odi, molt d’odi. Qui encapçala un «partit d’estat» es resisteix a complir les ordres de l’Estat, de deixar pas.

En un altre article comentava que la corrupció, és l’oli que greixa el sistema, el bipartidisme, durant anys i panys. Solament es penalitza quan la cobdícia trenca el sac i es fa tan evident que la justícia no té més remei que girar el cap i actuar. Com el policia de la pel·lícula Casablanca, que rep una «mordida» del propietari del bar on es juga, al crit de «quin escàndol, ací es juga». La corrupció sovint esdevé un trumfo que tinc a la mà –l’estat profund– i el conservo en secret fins que m’interessa activar-lo.

És cert que tot això s’agreuja per l’onada reaccionària que trastoca el sistema creat a partir de 1945 com a alternativa al socialisme d’estat, un dels guanyadors de la Segona Guerra Mundial. A la força militar, OTAN, li calia un poder tou a la perifèria europea, que en millorar les condicions de vida dels treballadors acabés amb la temptació socialista. El problema per al capital és que calia transferir renda mitjançant impostos també dels poderosos. Quan hi havia un enemic pitjor per als seus interessos, això fou un mal menor.

Ara això s’ha acabat, els socialdemòcrates destorben, i el que cal és desmantellar aquest sistema per models autoritaris que preservin la democràcia com una carcassa buidada de contingut. En altres articles he comentat com la por a la «guerra», esdevé l’excusa perfecta per a transferir actius de l’estat del benestar a les grans corporacions armamentístiques, d’ací el famós 5% que vol imposar Trump als seus «aliats europeus».

I de nou apareix Sánchez, que no en té prou amb l’animadversió de l’estat profund, que a més s’enfronta al líder de l’Imperi i per si no fos prou s’hi afegeix Netanyahu a l’amanida, quan el president del govern espanyol diu el que una gran majoria dels europeus pensem, que el que està fent Israel a Palestina és un genocidi.

En els pròxims mesos veurem si Sánchez aguanta fins a les eleccions i esdevé candidat. Si és així, res està decidit.

Subscriu-te per seguir llegint