Butlletí de l’exili (I)

Tot just arribat a l’exili de Cala Montgó, m’assabento que l’altre il·lustre exiliat està preparant el retorn, gràcies als favors de Pedro Sánchez, qui, altra cosa no, però paga sempre els deutes. Va prometre l’amnistia a canvi de continuar al poder, i ja la tenim aquí. Egoistament, hauria d’alegrar-me la tornada del Vivales: un personatge tan grotesc és una mina, no hi haurà dia que no em regali un article. Però com a exiliat no puc sinó sentir-me traït. Què li deu haver passat pel cap perquè decideixi abandonar la bona vida de Waterloo, lluny de la família i de cap cosa semblant a treballar? L’única explicació és que Sánchez li hagi promès també feina i sou, simbòlica aquella i generós aquest; no ho descartem, no hi ha res com disposar dels diners aliens perquè un es torni generós. És igual, amb el Vivales o sense, jo no penso renunciar al meu exili. Que l’expresident es rendeixi no significa que jo hagi de seguir els seus passos. Ni un pas enrere!, que diria aquell.

Temps enrere, del que porta anys fent el Vivales se’n deia dropejar, i del que faig jo, estiuejar —quin verb tan bonic, i en quin trist desús ha caigut—, fins que, amb el procés, vam veure que dir-ne exili sonava més èpic. La gent et mira d’una altra manera si, quan et veuen pujar al cotxe amb la tovallola, el matalàs inflable, els peus d’ànec i el pot de bronzejador, els comentes amb posat seriós que te’n vas a l’exili i que tot sacrifici és poc per Catalunya. Passa el mateix si et tires uns anys a Bèlgica sense fotre brot: en dius exili i les visites fins i tot et porten presents, que ho he vist jo a les xarxes.

D’exiliat a exiliat, jo li aconsellaria al Vivales que s’ho repensi. Això de tornar, vull dir; no això de la republiqueta, que ja es va veure que era un nyap. Pot ser un retorn dolorós, perquè la Catalunya que va deixar no té res a veure amb l’actual. No és només que els joves ignorin totalment qui és aquest paio de veu atiplada, serrell passat de moda i sobrepès, que s’autodenomina president legítim —al cap i a la fi, això és esperable—, és que els xavals es passegen per Girona, la ciutat que va patir el Vivales d’alcalde, la zona zero del procés, amb la samarreta de la selecció espanyola, orgullosament, a més. Tindrà una síncope, senyor Vivales; quedi’s a Waterloo, faci’m cas.

El dia abans d’emprendre el meu penós camí a l’exili, jugava Espanya contra França i no es veien pels carrers més que joves amb la samarreta de la selecció, la majoria amb el nom de Lamine Yamal a l’esquena. Això, un paio que ha estat vivint fora de la realitat, en un casalot de Waterloo, no ho pot entendre de cap manera. Es pensarà que és la nova samarreta que l’ANC —la sucursal catalana de l’Associació Nacional del Rifle— ha dissenyat per vendre-la l’11 de Setembre i així continuar fent caixa. Capaç és de comprar-se’n una per solidaritzar-se amb la causa; així de despistat arribarà.

No deixa de ser una paradoxa que hagi fet més per Espanya un adolescent català, fill d’immigrants i de raça negra, que els patriotes de pa sucat amb oli que ni tan sols el consideren espanyol, Mariano Rajoy inclòs, suposo, ja que no considera francesos els qui tenen la pell fosca i un cognom que no surt a les novel·les de Dumas (qui, per cert, era mulat, cosa que, a ulls de Rajoy, el converteix en sospitós de no ser francès, per més mosqueters i comtes de Montecristo que ens llegués).

Diumenge, en Lamine Yamal pot convertir-se o no en campió del món; és igual. Ja ha aconseguit que milers de joves catalans s’identifiquin amb Espanya sense cap vergonya, i que milers de racistes quedin com a cavernícoles, curiosament també sense cap vergonya. Els nous catalans, que són els qui tenen a les mans el futur de Catalunya, no volen saber res de gent com el Vivales i adoren nois com en Yamal, per més que els foti als vells dinosaures llacistes. I és bo que així sigui, perquè els Yamal de la vida s’enfronten als majors reptes amb desimboltura i un somriure, mentre que els Vivales de la vida fugen d’amagat al menor contratemps.

Subscriu-te per seguir llegint