Els petits detalls

No tinc cap dubte, mai no he tingut cap dubte, que sovint les coses més petites són les que tenen una especial rellevància i significació. Hi passem de puntetes i ens passen per alt però, si ens aturem un moment a reflexionar, és indiscutible que en la vida quotidiana, al llarg del dia, la suma de petits detalls ajuda a fer més senzilla, més agradable, la nostra vida.

A vegades són detalls pràctics, d’altres vegades són detalls simbòlics i d’altres vegades són simplement detalls estètics, d’imatge.

L’ordre, la neteja, les papereres en bon estat, la recollida eficaç, un bon enllumenat, els bancs en bon estat, els panots que no trontollin; tot això són mostres de detalls pràctics, quotidians, que ens poden passar desapercebuts però que, de forma acumulada, denoten un sentit de l’endreça de la vida ciutadana que tothom hauria de tenir ben present tant des de l’exercici de les responsabilitats públiques com en l’exercici dels drets cívics i de ciutadania.

No cal dir que la imatge contrària, la incúria, l’abandonament, la deixadesa ens fa sentir la incomoditat de viure en un medi hostil que es va fent més i més desagradable als sentits.

A vegades, però, finalment les coses s’arrengleren i es posen en solfa. Vull esmentar avui dos casos concrets que exemplifiquen, d’una banda, més enllà dels detalls pràctics, els detalls estètics i els detalls simbòlics.

Començo pels detalls estètics. Durant molts mesos, gairebé més d’un any, la porta metàl·lica de l’espai La Carbonera, del Museu d’Història de Girona, mostrava a la part baixa les filagarses de la fibra desmembrada dels panells de tancament dels muntants forjats de la porta. La humitat havia fet de les seves i la fragilitat dels materials emprats mostrava les vergonyes d’un cert abandonament; res que provoqués cap maldecap ni cap molèstia directa. Simplement aquelles portes feien mal a la vista. Feia temps que des del Museu d’Història i des de l’alcaldia s’estava al damunt del tema i que les brigades tenien l’encàrrec de trobar una solució encertada. Anava passant el temps i el deteriorament de la porta encadenava ja com a mínim dues convocatòries de Girona Temps de Flors. Ara, finalment, i just després de la darrera edició del certamen floral, les portes s’han acabat d’arranjar. La solució era fàcil: substituir els panells de fibra per panells metàl·lics; unes quantes soldadures, una capa de pintura i feina feta. Probablement ningú no se n’adonarà; és habitual que quan les coses recuperen la normalitat estricta deixin de provocar curiositat. Però justament aquest era l’efecte que es pretenia: arreglar per passar desapercebut, superar l’efecte detonant del deteriorament, tornar les coses al seu lloc.

Ara, quan hi passo, m’adono de la bellesa quotidiana d’aquesta normalitat recuperada i trobo que, hagi trigat el que hagi trigat, és el moment de reconèixer que ara la feina ja està feta.

Passo ara als detalls simbòlics. Justament avui, divendres 17 de juliol de 2026, un dia abans del 90è aniversari del cop d’estat militar contra el Govern de la República, es fa al cementiri de Girona un acte de reconeixement, homenatge i desgreuge a la figura de Carles Rahola i Llorens. Rahola fou víctima directa d’aquell cop d’estat i va ser executat el 15 de març de 1939 a la tàpia del cementiri de Girona. Aquella ignomínia pesa, ha pesat i pesarà en la consciència de la ciutat sempre més. El sentit de la reparació és un deure recurrent, una obligació moral.

Resulta que finalment Rahola fou enterrat en un nínxol de la seva família al cementiri de Girona. Una creu de pedra de Girona presidia la sepultura amb dignitat i sobrietat i aixecava testimoni del seu cristianisme beatífic, franciscà, com no s’estava de recordar-nos en els seus escrits de presó abans de l’execució.

Diverses circumstàncies van fer que la tomba fos vandalitzada o es degradés per simple abandonament i la imatge d’un ciutadà de Girona executat pels seus ideals, defensats amb els seus articles, quedés malmesa de forma impròpia i injusta. Les imatges de la creu desmuntada i per terra feien mal de veritat.

L’Ajuntament de Girona ha entès que aquesta situació no es podia acceptar de cap de les maneres i que calia fer el que fos per dignificar i resignificar la tomba del funcionari exemplar i escriptor sensible, republicà fidel, i tornar-li la dignitat perduda. I així s’ha fet. S’ha refet la tomba, recuperat la creu, senyalitzat un espai de memòria i instal·lat un banc.

El gest és mínim i s’afegeix al carrer, la Biblioteca Carles Rahola i el monument que la ciutat ha dedicat a Rahola en diferents indrets, al costat dels fons que custodien l’Arxiu Municipal de Girona i el Museu d’Història de Girona.

Avui, doncs, assistim a un acte més de dignitat ciutadana, de devolució mínima del deute contret i, fent memòria de Carles Rahola, fem memòria dels valors que va defensar i dels valors que van ser liquidats sota un règim dictatorial. Rahola, fet símbol, ha estat l’avantguarda de la recuperació del sentit de les llibertats. Que mai més ningú no hagi de pagar amb la vida la defensa dels drets i les llibertats individuals i col·lectives.

En els petits detalls, com hem vist, hi ha sovint el sentit més íntim, més delicat i més sensible de les coses.

Subscriu-te per seguir llegint