Tec-tec-tec-tec

M’he de comprar un ventilador de sostre nou per a l’habitació. El que tinc encara va bé, és cert: fa aire i em permet dormir (o mig dormir) en aquestes nits en què s’obren les portes de l’infern per abrasar el món. Però fa fressa (una mena de tec-tec-tec constant), i cada vegada que obro els ulls el veig ballant seguint el ritme d’aquest tec-tec-tec, i sempre tinc por que s’acabi desenganxant del sostre i em caigui a sobre mentre dormo.

Mentre intento agafar el son en una d’aquestes nits de calor insuportable, vaig sentint el monòton tec-tec-tec, i imagino les aspes del ventilador suspeses sobre meu, fent voltes infinites. Em pregunto què passaria si realment acabés cedint i caigués a sobre meu: baixaria a plom i, senzillament, em despertaria amb l’ensurt (i el cop) de l’embalum? O potser moriria aixafada, o de l’impacte de l’aparell sobre el meu cap? O seria com a les pel·lícules: les paletes convertides en una arma mortal que faria una escabetxina digna de Tarantino, i em trobarien al cap d’uns dies, feta trossos en descomposició i amb la meva sang dibuixant sanefes irregulars a les parets i el sostre?

Em giro per intentar esvair aquests pensaments inquietants, i procuro pensar en ramats de xais blancs i flonjos que desfilen davant meu amb elegància. Finalment aconsegueixo endormiscar-me, però dins el meu cap segueix el tec-tec-tec inacabable, i somnio que el ventilador cau, però a poc a poc, i soc a temps d’apartar-me perquè no em faci mal. Però les aspes segueixen girant sense parar, i es converteixen en una mena de tuneladora que fa un forat al meu llit, i després segueix baixant, i forada també els pisos de sota i no s’atura quan arriba al nivell del carrer: continua foradant i crea una cavitat cilíndrica que s’endinsa en el planeta i l’acaba creuant inexorablement, provocant un forat de cuc que trastoca l’espai-temps i engoleix tot el que l’envolta. I tot això jo ho contemplo des del meu llit, abocada a aquest túnel, incapaç de moure’m ni de cridar. Quan el forat està a punt de devorar-me, em desperto de cop. El tec-tec-tec segueix sonant des del sostre.

M’aixeco a beure un got d’aigua, i intento tornar a dormir, però la fressa del ventilador se’m posa dins el cervell i hi retruny com si fos una piconadora. Em començo a posar nerviosa: sempre em passa quan un so repetitiu m’assalta en el silenci de la nit (no us ha passat mai, amb el tic-tac d’un rellotge o amb el plic-plic d’una aixeta que perd?). Poso el cap sota el coixí per no sentir-lo, però em moro de calor. Intento dormir de costat, amb una orella enganxada al matalàs, i amb la mà tapant-me l’altra, però a la que em moc una mica torno a sentir la metralladora (tec-tec-tec-tec) al cervell. Desesperada, em torno a aixecar i ho arrisco tot: passo per la dutxa i, sense assecar-me, torno a llit. Abans, he parat el ventilador. Per fi, silenci. Abans d’adormir-me, veig que ja es comença a fer clar. D’aquesta setmana no passa: m’he de comprar un ventilador nou.

Subscriu-te per seguir llegint