Luxes per a tots els gustos

Una antiga companya de treball al diari argentí El Cronista, al començament de segle, està fent tot el possible -a hores d’ara potser ho ha aconseguit- per assistir a la final del Mundial. Em comentava aquest divendres que les entrades més ben ubicades estan a 20.000 euros, preu FIFA, i que estava mirant múltiples connexions aèries per volar des de Buenos Aires a Nova York. Per a ella, la realització d’un somni no té valor. Messi és el seu Ulisses particular, el seu heroi, capaç de moure mars i muntanyes i, és clar, guanyar la segona copa. Per als qui van tenir la possibilitat de comprar l’entrada de la final amb antelació, el preu nominal es movia entre els 1.800 i els 7.200 euros. Per comparar, el salari mitjà brut mensual d’un nord-americà és de 5.000 euros.

Assistim al final del Mundial sorpresos d’haver vist gairebé tots els partits plens d’espectadors. El campionat ha estat un espectacle que ha anat més enllà del futbol. Els 8.000 milions d’euros de pressupost del torneig organitzat per la FIFA aquest any és un aperitiu davant la capacitat econòmica que oferiran els pròxims campionats, començant pel qual concelebrarà Espanya el 2030. Veure futbol d’elit en directe (un Mundial, una Eurocopa, una Champions, un derbi d’una lliga nacional) s’ha convertit en un petit o gran luxe, depenent de la ubicació de l’entrada.

L’augment constant del nombre de milionaris al món en els últims anys gràcies a la tendència alcista dels mercats de renda variable i l’habitatge assegura la demanda. El 2025 va créixer un 10% respecte a l’any anterior. L’últim informe del banc UBS sobre el repartiment de la riquesa al planeta situava en 57,5 milions de persones (un 0,69% de la població) amb un patrimoni superior al milió de dòlars (877.000 euros). D’aquests, el 40% són als Estats Units. A Espanya la xifra supera lleugerament el milió de persones, i un 31,4% és riquesa financera. El patrimoni net a Espanya és al voltant dels 300.000 euros, encara que en aquesta xifra hi influeix la valoració de l’habitatge.

Llevat d’una catàstrofe financera, sanitària o geopolítica -de les tres n’hem tingut exemples al primer quart de segle que han generat turbulències de diferent índole- tot apunta que el nivell de rics continuarà creixent. Ja no tant pel que se’n puguin sentir beneficiats els grans accionistes de les empreses tecnològiques, els més afavorits d’aquests anys d’eufòria borsària, com per l’augment de la riquesa als dos països més poblats de la Terra: l’Índia i la Xina, que sumen el 35% dels habitants.

L’avantatge és que la definició de luxe és cada cop més diversa i la demanda és plural. Hi ha qui pot i desitja viure enlluxat tota la seva vida mentre altres es conformen que el seu somni es pugui fer realitat –ja sigui anar a la final del Mundial de futbol a una illa paradisíaca– una vegada a la vida. Encara que el millor luxe és aquell que no costa diners i que es pot assolir de la forma més senzilla. I aquest sempre es pot assolir i guanyar.