No n’hi ha prou amb el verd

Cada vegada que arriba una onada de calor, sentim la mateixa recepta: cal més verd a les ciutats. És una idea que s’ha convertit gairebé en un lema de les polítiques urbanes i de l’adaptació al canvi climàtic. Però la ciència ens obliga a afinar aquest missatge. No n’hi ha prou amb tenir més espais verds. El que realment protegeix la salut és que aquest verd sigui funcional.

Aquesta diferència pot semblar una qüestió tècnica, però és fonamental. Quan les temperatures baten rècords, el risc per a la salut no depèn únicament dels graus que marca el termòmetre. També hi intervenen altres factors, com la contaminació atmosfèrica, les característiques dels barris on vivim o la capacitat dels espais verds per reduir la calor i millorar la qualitat de l’aire.

En un estudi desenvolupat per investigadors del Grup de Recerca en Estadística, Econometria i Salut (GRECS) de la Universitat de Girona, hem analitzat més d’una dècada de dades sobre mortalitat, temperatures extremes, contaminació i vegetació a les àrees bàsiques de salut de la demarcació de Girona. Una investigació que s’enmarca en el projecte de Recerca 2023 CLIMA 00037, finançat per l’AGAUR; el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural (actualment Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica); i el Departament de Recerca i Universitats; de la Generalitat de Catalunya.

Els resultats apunten en una direcció clara: la vegetació estructural exerceix un paper protector davant la mortalitat associada a les onades de calor, mentre que la simple extensió de superfície verda, per si sola, no mostra aquest mateix efecte protector. La conclusió és tan senzilla com rellevant: no tot el verd protegeix igual.

Quan parlem de qualitat de la vegetació no ens referim a criteris estètics. Ens referim a un verd vigorós, estructural i funcional. Una vegetació capaç de generar ombra, de refrescar l’ambient mitjançant l’evapotranspiració i de retenir part dels contaminants presents a l’aire. En canvi, un espai verd degradat, amb vegetació escassa o mal conservada, difícilment podrà oferir aquests beneficis, encara que ocupi una superfície considerable.

Aquest matís és especialment important perquè els episodis de calor extrema rarament arriben sols. Les temperatures elevades afavoreixen la formació d’ozó troposfèric, un contaminant invisible que irrita les vies respiratòries i incrementa el risc cardiovascular. Els nostres resultats indiquen que és precisament aquest contaminant el que manté una relació més consistent amb l’augment de la mortalitat durant els períodes de calor intensa. Quan la calor i l’ozó coincideixen, els seus efectes no simplement se sumen: es reforcen mútuament.

La bona notícia és que una vegetació ben estructurada sembla esmorteir una part d’aquest impacte. No elimina el risc, però contribueix a reduir-lo. Ho fa perquè actua sobre diversos mecanismes alhora: disminueix la temperatura de l’entorn, proporciona espais més confortables durant les hores de màxima insolació i contribueix a millorar la qualitat de l’aire. En altres paraules, funciona com una infraestructura de salut pública.

Aquesta perspectiva també obliga a replantejar alguns indicadors habituals de les polítiques urbanes. Sovint es mesura l’èxit d’una ciutat pel nombre de metres quadrats de zona verda per habitant. És un indicador útil, però insuficient. Dues ciutats poden tenir la mateixa superfície verda i oferir nivells de protecció molt diferents si la qualitat ecològica dels seus espais és desigual.

Per això, les polítiques de renaturalització no haurien de limitar-se a incrementar la superfície verda. També haurien de garantir-ne el manteniment, la diversitat, la salut i la funcionalitat. En un context mediterrani, cada vegada més afectat per sequeres prolongades i episodis extrems de calor, aquest repte és especialment complex. La vegetació també pateix els efectes del canvi climàtic, i mantenir-la en bones condicions exigirà una gestió més acurada i més intel·ligent.

La qüestió, a més, no és només ambiental. És també una qüestió d’equitat. Els barris més vulnerables acostumen a disposar de menys espais verds i, sovint, de pitjor qualitat. Això significa que la població més exposada a la calor és també la que té menys recursos naturals per protegir-se’n. Si volem que les polítiques d’adaptació al canvi climàtic siguin també polítiques de salut pública, haurem de prioritzar aquests barris i garantir que els beneficis del verd arribin a tothom.

Durant anys hem pensat que la lluita contra les onades de calor consistia sobretot a construir refugis climàtics, emetre alertes i ampliar les zones verdes. Tot això continua sent necessari. Però avui sabem que no és suficient. El repte no és només tenir més verd, sinó tenir un verd que funcioni.

En un futur marcat per estius cada vegada més llargs i més càlids, la qualitat de la vegetació deixarà de ser una qüestió paisatgística per convertir-se en una eina essencial de salut pública. Cuidar el verd és, en definitiva, cuidar les persones.n

Subscriu-te per seguir llegint