La pèrdua de la sotana

Hi va haver un temps en què la lletra impresa posseïa un prestigi extraordinari. Recordo les simples targetes de visita del meu pare, la tipografia de les quals transmetia una sensació increïble de rectitud, de probitat, de mesura. Allò que estava imprès no era simplement una forma de comunicació: era una forma d’autoritat. Si alguna cosa apareixia en un llibre, en un diari o en un document oficial, adquiria una consistència especial. La impremta no només va multiplicar els textos; va multiplicar la confiança en els textos.

Durant segles, la lletra impresa va gaudir d’un avantatge enorme: era escassa. Imprimir costava diners, requeria infraestructura, correctors, editors, distribuïdors. Abans d’arribar al lector, una frase havia de travessar una sèrie de filtres. Això no garantia que fos veritat, però sí que havia passat algun tipus de control. Potser el prestigi va començar a esquerdar-se quan l’abundància va substituir l’escassetat. Quan els ordinadors i les impressores domèstiques es van abaratir. De sobte, qualsevol persona podia fer-se les seves pròpies targetes de visita o publicar a internet un text amb una aparença tipogràfica indistingible de la d’una enciclopèdia.

La lletra impresa també va perdre prestigi quan va començar a produir-se a una velocitat incompatible amb la reflexió. Abans, un article o un llibre eren el resultat visible d’una certa lentitud. Avui els textos apareixen per milions cada minut. Fins i tot els robots escriuen. L’escriptura ha deixat de ser un esdeveniment. Però potser el prestigi no ha desaparegut del tot, potser s’ha fragmentat. Continuem respectant determinades formes d’escriptura: una sentència judicial, una recepta mèdica, un contracte. El que ha desaparegut és la fe ingènua que el simple fet d’estar imprès converteix alguna cosa en veritable.

Potser el prestigi de la lletra impresa va començar a morir el dia que vam descobrir que les paraules no eren la realitat, sinó una de les seves representacions. I potser aquí l’escriptura hi va guanyar alguna cosa. En perdre l’aura sacerdotal, es va veure obligada a convèncer per si mateixa. Com les persones quan es jubilen i deixen d’impressionar per l’uniforme o pel càrrec i ja només els queda el caràcter. Les paraules impreses han perdut la sotana, però conserven, quan són bones, la capacitat d’alterar una vida.

Subscriu-te per seguir llegint