La perversió de la cita prèvia

No enyoro passar un matí fent cua. Primer, la cua per saber en quina cua t’has de posar i, després, la cua pròpiament dita. Resultat: quatre hores de la teva vida llençades a les escombraries. Em venen esgarrifances recordant la matinada, la recerca d’una cadira lliure, el balanceig de les cames per facilitar el flux sanguini, repassar la documentació requerida, la mirada perduda o els somriures còmplices adreçats a aquelles mares que es veien obligades a esperar amb el seu fill acabat de néixer. No, no ho trobo a faltar.

Fa uns anys, algun il·luminat va decidir que la tortura podia canviar amb un petit gest. I així, la cita prèvia es va convertir en la pedra angular del nostre sistema d’atenció al públic. La llàstima és que aquesta mesura no va sorgir de la necessitat de fer la vida més agradable a una ciutadania maltractada, sinó que la van imposar la pandèmia i la seva distància de seguretat. La persona contribuent, la pèrdua del seu temps i els seus maldecaps no són al centre de les decisions que pren l’Administració. Es nota.

Reps una multa. Ves per on. Excés de velocitat. Fas memòria. On eres aquell dia i a aquella hora? Sí, eres tu conduint 20 km per sobre del límit de velocitat. El radar no perdona. Millor pagar-la com més aviat millor. Agafes la bossa i te’n vas directament a l’oficina de la policia. Només hi ha tres persones esperant. No et pots creure la teva bona sort. El funcionari de darrere l’escriptori et mira. T’hi acostes. Hola, què tal, resulta que he rebut aquesta notificació i vull pagar-la en període voluntari perquè m’apliqueu el 50% de descompte. No et deixa acabar la frase. Té cita prèvia? No. Ah, doncs demani-la en aquest web. No la puc atendre. Mires al teu voltant. Ara només queda una dona a la sala. Intentes caure-li bé, somrius, fracasses. Quina vida més gossa.

Treu el mòbil i tecleges l’adreça web. Un calendari. Primer forat disponible? D’aquí a tres dies. D’acord, encara ets dins de termini. Hores disponibles? A les 11.37 i a les 14.26 hores. Et ve un flaix de l’època en què Canal+ programava les pel·lícules a hores irracionals i deixes anar un bufec. De debò hauràs de demanar-te un dia de vacances per pagar una multa? Tries el torn del migdia. El dia en qüestió hi arribes suant la cansalada perquè mitja illa està en alerta taronja. Arriba el teu moment i treus la cartera. On va, senyora? Les multes no es paguen aquí. Ha d’anar als bancs associats. Codi de barres i bla-bla-bla. T’imagines interpretant Uma Thurman a Kill Bill. Et sents vociferant que el sistema és un desastre i que la teva vida és miserable. Potser és així.

Mentrestant, en una realitat paral·lela, el Servei Públic d’Ocupació Estatal de Mèrida obre un expedient disciplinari al funcionari Juan Carlos Nieto per fer gestions, atendre consultes o emetre certificats a persones que, horror, s’hi presentaven sense cita prèvia. L’Administració sosté que aquesta actuació genera un greuge comparatiu respecte dels qui sí que tenen cita. Nieto es justifica dient que només atenia si hi havia un forat i una necessitat urgent. No ho feia «per caritat», diu Nieto. «Simplement perquè és la meva feina». El món al revés i massa decisions estúpides.