El «sorpasso» d’Aliança Catalana

«Catalunya serà la tomba del feixisme» és una frase que hem escoltat moltes vegades. Mentre les dues formacions d’extrema dreta (Aliança Catalana i Vox) podrien sumar entre 35 i 38 diputats en unes eleccions catalanes, segons la darrera enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO), els dos partits que fan més bandera de la lluita contra el feixisme (Comuns i CUP) només en tindrien entre 8 i 10. Els problemes no es resolen amb frases grandiloqüents. I aquí tenim Aliança Catalana, a punt de fer el «sorpasso». Segons la citada enquesta, superaria Junts, s’acosta als resultats d’ERC, i pujant. Les eleccions municipals de l’any vinent seran la primera prova; parcial, això sí, perquè la seva implantació territorial encara és reduïda.

Amb el seu discurs contra la immigració, recull vots de totes bandes, però sobretot de l’antiga Convergència. A més, els successors de CDC gairebé li han posat una catifa per créixer. Com va deixar ben clar Pilar Rahola a principis de 2025, no deixaven de ser dels seus: «En practicar l’ostracisme contra la gent de Sílvia Orriols, es menysprea una quantitat molt important de catalans que estimen Catalunya i que reaccionen per dos motius: perquè estan amoïnats pel que passa al nostre país, i no acaben de veure solucions pràctiques per part dels partits establerts», va dir. D’aquella pols venen aquests fangs. Ja només faltava saber, com ha publicat Crónica Global, i ningú no ho ha desmentit, que Jordi Pujol Ferrusola i Josep Pujol Ferrusola mantenen una relació molt fluida amb Aliança Catalana (el discurs d’Orriols sobre la immigració és el mateix que feia Marta Ferrusola).

Tot comença el 17 de juny de 2023, quan Sílvia Orriols va ser investida alcaldessa de Ripoll després que Junts es desentengués d’un pacte amb ERC, PSC i la CUP. Els exconvergents havien fixat una línia vermella amb la CUP, a qui consideraven extremista, mentre a Girona no els provocava cap urticària pactar-hi. També Laura Borràs, a qui el nacionalisme conservador té com a referent molt per sobre de Carles Puigdemont, havia manifestat que, «com a norma general», apostava per respectar la llista més votada i «deixar-los governar un temps», perquè la gent veiés «el seu autèntic rostre» i «si saben o no governar». I després, va afegir l’expresidenta del Parlament de Catalunya, se’ls podria «foragitar sense convertir-los en víctimes». Quina clarividència! Onze mesos més tard, irrompia al Parlament de Catalunya amb dos escons, on ha comptat amb la inestimable ajuda de Salvador Illa i Josep Rull, que l’han convertit en el centre de les seves intervencions. I fins avui.

Aquesta setmana, la consellera d’Economia, Alícia Romero, ha manifestat en una entrevista al Diari de Girona que «només aconseguirem que l’extrema dreta perdi suport si oferim solucions i si la gent veu que allò que fa aquest Govern, en termes generals, li és útil. En cas contrari, buscaran solucions màgiques». Aquí està el quid de la qüestió. A veure si els partits tradicionals entenen que a la societat li preocupen moltes coses de la immigració: les seves conseqüències, les seves repercussions, la convivència. Negar les dificultats que suposa integrar en pocs anys uns quants centenars de milers de persones que venen de països i cultures molt diferents, la majoria fugint de la pobresa, és amagar el cap sota l’ala. Només cal veure la mateixa enquesta del CEO. Primer problema dels catalans: accés a l’habitatge (28%); segon, immigració (10); tercer, inseguretat ciutadana (10%). De què parla quasi monotemàticament Sílvia Orriols? De la immigració, d’allò que eludeixen els altres partits polítics. No n’hem après dels errors que es van cometre a França fa unes quantes dècades, molt ben explicats en el documental Regreso a Reims (Filmin), quan la classe treballadora es va sentir abandonada pels partits d’esquerres i va acabar votant al Front Nacional de Jean-Marie Le Pen. Ja sabem que els discursos de Sílvia Orriols són demagògics (també ho eren els que prometien la independència exprés) i que no solucionarà res, però ella treu a debat allò que inquieta a molta gent. La que ha de conviure cada dia amb persones de costums diferents o competir per una feina o unes ajudes públiques, o veure com els serveis de l’estat del benestar no han crescut amb la mateixa proporció que la incorporació de nous usuaris. A Catalunya, a més, cal afegir-hi el factor identitari, que pesa molt. No és fàcil. Es tracta d’un problema complex, ho admeto, però mentre es vagi fent la viu-viu, compte amb Sílvia Orriols i Aliança Catalana.

Subscriu-te per seguir llegint