Claus antigues

Penso de vegades en persones que no van ser derrotades per una altra persona, ni per una malaltia, ni per la mort, sinó que van ser expulsades o desallotjades de la sensibilitat dominant pel temps històric que els va tocar viure. Com si la mateixa època, que durant anys els hagués parlat a cau d’orella, deixés de reconèixer-les de sobte. Dilluns eren el present i divendres semblen una errata.

Stefan Zweig, per exemple, va ser un dels escriptors més llegits i admirats d’Europa. Encarnava la idea d’una cultura cosmopolita, refinada, burgesa i il·lustrada. I de sobte va arribar el nazisme i va convertir tot allò en una antigalla moral. No el va derrotar només Hitler: el va abandonar l’època, i es va suïcidar al Brasil amb la sensació d’haver sobreviscut al seu propi món.

O Buster Keaton. Durant el cinema mut era un déu mecànic, un home la relació del qual amb el cos i amb els objectes definia una forma d’intel·ligència. Va arribar el cinema sonor i el segle va voler una altra cosa: gent que parlés. El món va començar a escoltar quan ell encara pertanyia a un univers visual. Hi ha alguna cosa commovedora en això: no quedar-se antiquat per vell, sinó per una mutació del llenguatge.

O dirigents polítics com Mikhaïl Gorbatxov, que va voler reformar el socialisme i va acabar assistint a la desaparició de l’escenari on aquella reforma tenia sentit. Durant un instant va ser l’home més modern del planeta i poc després semblava l’administrador malenconiós d’una cadena d’hamburgueseries.

I després hi ha els abandonats més íntims, els que no surten als llibres d’història. El corrector tipogràfic arrasat pels ordinadors. El projeccionista de cinema quan desapareixen les bobines. El viatjant de comerç. L’afinador de màquines d’escriure. Gent la identitat de la qual depenia d’un ecosistema tècnic i sentimental evaporat gairebé d’un dia per l’altre. No és que perdessin una feina: van perdre l’idioma en què sabien existir.

Potser tots temem això. No morir, sinó sobreviure a la nostra pròpia època. Despertar un dia i adonar-nos que els gestos amb què ens movíem pel món ja no obren cap porta. Com aquelles claus antigues que encara conservem en un calaix i que pesen molt. Tenen una bellesa severa, però ja no hi ha cap pany que les esperi.