Girona no compensa

Bona part del col·lapse històric que han viscut els jutjats gironins, la delegació de Trànsit o les oficines d’Estrangeria està motivat per la falta de personal. És cert que a Girona i a Catalunya hi ha poca tradició d’opositar als cossos administratius de l’Estat, però no és l’únic motiu que explica per què Girona resulta poc atractiva per als funcionaris de l’administració pública. A banda de ser una província amb una alta densitat de població, fet que sol provocar una càrrega de treball més elevada, un dels problemes que dificulta l’arrelament és l’habitatge.

El preu dels pisos i dels lloguers fa que una plaça a Girona, que sobre el paper pot representar una oportunitat professional, acabi convertint-se en una decisió econòmicament poc assumible. No n’hi ha prou amb tenir una nòmina estable si una part desproporcionada del sou s’ha de destinar a pagar l’habitatge. Acceptar un trasllat, un ascens o una nova destinació pot implicar, paradoxalment, perdre poder adquisitiu. I davant d’aquesta realitat, molts funcionaris opten per renunciar a la plaça, ajornar el canvi o buscar destinacions on el cost de vida sigui més baix.

Una enquesta feta pública els últims dies ho confirma: gairebé la meitat dels empleats públics només es traslladaria si el nou lloc de treball anés acompanyat d’una millora salarial o d’un incentiu específic, i prop d’un terç afirma haver rebutjat o posposat una plaça o un ascens pel cost de l’habitatge. Si es vol evitar que Girona continuï acumulant oficines saturades i expedients endarrerits caldrà assumir que la política de personal no es pot deslligar de la política d’habitatge i que ja va essent hora d’aplicar complements en funció del cost de la vida de cada territori.

Subscriu-te per seguir llegint