A Lluc Juscafresa

Ahir, diumenge 19 de juliol, per la imposició de les mans del bisbe fra Octavi i la invocació a l’Esperit Sant per part de tota l’assemblea en pregària, vas ser ordenat diaca a Banyoles. El teu sí en acceptar la crida de Jesús a seguir-lo, és un goig per a tota l’Església. Com els primers deixebles, també tu has deixat les «xarxes» i has acollit la crida del Senyor a seguir-lo. Per això la teva missió en aquest nou pas en l’itinerari vocacional et farà assumir un ministeri de servei (no ho oblidis) a l’Església, «en l’anunci de l’Evangeli, la celebració de la litúrgia i la caritat».

Deies en un vídeo, que m’ha agradat molt, que «la vocació és sobretot un misteri». Un misteri d’amor. Un misteri d’aquell Déu que quan «concedeix a algú els seus favors i el crida, no es fa mai enrere» (Rm 11:29)

Has dit que la teva missió com a diaca serà «anunciar l’Evangeli, sempre actual, amb fidelitat i amb un llenguatge entenedor i fresc».

Siguis fort en la fe, com els sants diaques Esteve i Vicenç. Que com els sants diaques Auguri i Eulogi, siguis fidel a la vocació rebuda. Que com el sant diaca Efrem de Síria, siguis sempre un home senzill, sobri i atent als pobres. I que, sobretot, com el diaca Sant Llorenç, descobreixis i mostris a tothom que l’autèntic tresor de l’Església són els pobres i els qui no tenen res.

Fuig de l’adoctrinament, de la rigidesa i del desig de proselitisme, perquè com deia el bon papa Francesc, la fe es transmet pel testimoni de vida i l’amor, i no per la imposició o la captació interessada. Mira de ser amic de creients i de no-creients, sense diferències, i de mostrar, amb la teva vida, la bellesa de l’Evangeli. Mira de fer «olor a ovella», a poble, a gent, més que no pas a encens. Siguis veí dels teus veïns, sense defugir ningú.

Com diu la constitució pastoral Lumen Gentium, en el diaconat ets confortat «amb la gràcia sagramental, en comunió amb el bisbe i el seu presbiterat», per tal de servir «el Poble de Déu en el ministeri de la litúrgia, de la Paraula i de la caritat» (L.G. núm. 29). Malgrat la teva feblesa, sigues font de consol i de fraternitat per aquells que estan cansats, tristos i desesperats; compassiu i misericordiós per als qui tenen el cor ferit, abatut i trencat. Sigues signe de pau per als que viuen desil·lusionats i no troben sentit a la vida. Sigues comprensiu i signe d’esperança per als allunyats de l’Església, moltes vegades per culpa nostra.

Quan era jove, tenia un llibre de «capçalera» que, rellegeixo sovint, i que em va ajudar molt. S’anomena Pregàries, de Michel Quoist. M’agrada reproduir, pensant en tu, un fragment d’aquestes Pregàries, que diu així: «Senyor, has posat damunt meu el teu esguard d’amor. T’he reconegut sense veure’t, t’he entès sense sentir-te, t’he sentit sense tocar-te. Marcat amb el foc del teu Amor et sé aquí, present al meu costat. Tu m’has agafat, Senyor, i estic segur de tu».