Necessitem els boscos per a alguna cosa?

Sé del cert que la pregunta que encapçala aquest article és totalment retòrica i que no té altre objectiu que convidar a la reflexió. Però quan una part del nostre país un dia crema i l’altre també, potser no està de més intentar trobar respostes i, si més no, plantejar preguntes.

Fa unes dècades els boscos eren un recurs imprescindible per a les economies locals: suposaven la font principal de combustible tant per a algunes indústries (bòbiles, forns de pa, foneries metàl·liques, guixeres, etc.) com per a les llars (carbó de llenya per a les cuines econòmiques), també per proporcionar materials de construcció (bigues, mobles, construcció naval, bastides, travesses per les vies del tren, etc.). El sotabosc era el lloc de pastura dels nombrosos ramats extensius que hi havia a tots els pobles. Fins i tot, durant els anys de fam, el bosc es convertia en un recurs in extremis: es tallaven arbres per poder menjar. A les zones mineres, per exemple, on hi havia una gran demanda de fusta per apuntalar les galeries, talar arbres era una solució fàcil i immediata. La suma de tots aquests aprofitaments feia que any rere any es retirés una important biomassa del bosc.

Però el bosc no era només un recurs econòmic. També era un espai de vida, de trobada i de comunitat. Els bosquerols, de bon matí, es trobaven al bar abans d’endinsar-se al bosc. Als pobles de muntanya, la canalla hi feien cabanes secretes. A l’estiu, el bosc era un gran refugi: un indret fresc i amagat, on no ens veia ningú i on podíem passar hores jugant, explorant i imaginant tota mena d’aventures. El bosc formava part de la vida quotidiana, dels records i de la manera de relacionar-nos amb el territori.

Ara tot això ha canviat. Als urbanites, que som la immensa majoria dels catalans i catalanes, per a què ens fa falta el bosc? Siguem sincers: per a ben poca cosa. Potser per anar a buscar bolets i espàrrecs quan és la temporada, per a uns quants (pocs i sotmesos a fortes crítiques socials) per caçar quan el calendari ho permet; també per anar a passejar i fer trials amb bicicleta, admirant una nova i sorprenent fauna autòctona instal·lada a tocar dels camins: matalassos, neveres, pneumàtics, runa i tota mena de deixalles. I sobretot per anar-hi amb la família, meravellar-se per la nevada o per l’espectacularitat del paisatge i exclamar allò tan suat d’«oh, que maco!»

Aquell sotabosc net d’anys enrere és cada vegada més difícil de trobar. Ja gairebé no queden bosquerols que hi treballin, ni ramats que hi pasturin i mantinguin a ratlla la vegetació. El bosc s’ha anat tancant, acumulant matolls, branques i fusta seca, fins a convertir-se en un espai cada vegada més espès, més inaccessible i també més vulnerable als incendis, incendis d’una força desconeguda fins ara atiats per condicions meteorològiques extremes.

Però no ens enganyem: els serveis ecosistèmics del bosc, els beneficis que aquest ecosistema proporciona a la societat, derivats del seu funcionament natural, van molt més enllà, tant abans quan el bosc era un recurs important com ara que aparentment serveix de ben poc. Els boscos són un important embornal per l’excés de CO₂ a l’atmosfera, contribueixen a regular el clima, mantenen la biodiversitat en ser refugi de nombroses espècies vegetals i animals, eviten l’erosió del sòl, contribueixen a purificar el cicle de l’aigua, moderen els riscos naturals, fomenten la pol·linització i, finalment, són un component fonamental del paisatge que ens envolta. Per tant, els boscos fan una rellevant contribució a la salut, l’economia i la qualitat de vida, a més de la seva funció cultural.

Enguany patim una onada molt forta d’incendis forestals. Tothom fa seves una sèrie de raons: que si hi ha massa biomassa forestal (massa combustible) a causa de l’abandó de camps dels conreus, els mitjans d’extinció són insuficients, manca una veritable política forestal, caldria fer tallafocs, quasi la totalitat dels focs són provocats (directament o indirectament), manca neteja i, per damunt de tot, el canvi climàtic. I tot recollit en noticiaris que són veritables cròniques clòniques: flames, bombers treballant, alcaldes fent declaracions (els alcaldes pels petits pobles només surten per televisió quan el bosc crema!), medis aeris que deixen caure aigua, flancs, estabilització i centres de comandament avançat. I, malauradament, massa sovint també hi ha morts.

Però socialment ens trobem davant d’un problema enorme. S’han de replantejar moltes coses. No pot ser que els diners destinats a l’extinció dels incendis siguin enormement superiors als dedicats a prevenir-los. Cal crear discontinuïtats en la vegetació, recuperar espais agrícoles i ramaders, planificar tallafocs ben pensats i d’eficàcia provada i organitzar el paisatge en un mosaic de tessel·les diverses. Un territori format per boscos, conreus, pastures i espais oberts és més resistent que una massa forestal contínua, homogènia i abandonada.

Els boscos són fonamentals, malgrat el canvi de la nostra relació social amb ells: cal conservar-los, restaurar-los i millorar-los. La gestió del bosc requereix un acord nacional i prou recursos, amb un compromís a llarg termini.

Els petits pedaços i les declaracions grandiloqüents fetes a l’escalf de les flames no apagaran el pròxim incendi.