La proximitat torna a tenir valor

Fa pocs dies, la Unió Europea anunciava noves mesures comercials per reduir la seva dependència industrial de la Xina. Nous aranzels, protecció de sectors estratègics i incentius perquè determinades activitats productives tornin a acostar-se al continent. Després de dècades en què el criteri gairebé únic era comprar més barat, Europa sembla haver assumit que hi ha alguna cosa encara més important: garantir la capacitat de resposta.

És una notícia econòmica. Però crec que, en realitat, ens està parlant d'un moviment més profund.

Dedico més de 700 hores l'any a converses privades amb empresaris i he tingut el privilegi d'acompanyar més de 300 líders en els seus processos de decisió. Això em permet detectar patrons que sovint passen desapercebuts, inquietuds que es repeteixen, tendències i canvis silenciosos en la manera com els empresaris entenen la competitivitat. I, si hi ha una idea que escolto cada vegada amb més força, és que la proximitat ha deixat de ser un cost per tornar a convertir-se en un avantatge.

Fa només unes setmanes conversava a Terrassa amb una empresària del sector tèxtil que exporta a més de cinquanta països. Tota la seva cadena de valor, des dels materials fins a la confecció, és íntegrament catalana, i competeix amb fabricants asiàtics... als mateixos mercats asiàtics, tot i tenir un preu superior. El seu avantatge no és només la qualitat. És la capacitat de fabricar i enviar pràcticament en el mateix moment que rep una comanda. Pocs dies després, a Olot, una altra empresària plenament internacionalitzada m'explicava que, malgrat operar arreu del món, mai ha deixat de cultivar les relacions de proximitat amb clients, proveïdors i col·laboradors de la Garrotxa, la Selva o el Pla de l'Estany, entre d’altres. Sap que, quan apareixen els problemes, poder resoldre'ls amb una trucada, una visita o un cafè continua sent un avantatge competitiu difícilment substituïble.

Durant els últims trenta anys hem construït un model basat en l'eficiència. Externalitzar, especialitzar-se, buscar el millor preu, eliminar redundàncies, optimitzar processos... Tot semblava indicar que aquesta era l'única direcció possible.

I, de sobte, han arribat una pandèmia, una crisi energètica, guerres a les portes d'Europa, tensions comercials globals i una creixent incertesa geopolítica. Hem descobert que allò que era tan eficient també podia deixar-nos extremadament exposats. Hem descobert que el cost és només una part del preu.

Un proveïdor pot ser el més econòmic i, alhora, convertir-se en el més car si qualsevol incidència deixa una fàbrica aturada durant setmanes. Una cadena de subministrament pot estar optimitzada al mil·límetre i, tanmateix, ser incapaç d'absorbir un imprevist. Una empresa pot funcionar amb una precisió admirable... fins que la realitat decideix posar-la a prova.

Potser, doncs, la notícia no és que Europa torni a mirar cap a la seva indústria. La notícia és que estem redescobrint el valor econòmic de la confiança.

Durant molt temps hem actuat com si la tecnologia hagués fet irrellevant la proximitat. Les videoconferències, les plataformes digitals i la globalització semblaven demostrar que la distància ja no importava. Però quan apareixen els problemes, altres actius recuperen protagonisme. No només perquè la proximitat redueix terminis o facilita la logística. També perquè genera una cosa molt més difícil de construir: relacions.

I les relacions generen confiança.

És més fàcil trobar solucions quan darrere d'un contracte hi ha anys de tracte. Quan les persones es coneixen pel nom. Quan els compromisos no depenen exclusivament d'una clàusula jurídica, sinó també de la voluntat treballar junts durant anys.

Aquesta és una idea que, probablement, a les comarques gironines entenem millor del que ens pensem.

El nostre territori no s'ha construït sobre grans conglomerats empresarials. S'ha construït sobre una xarxa extraordinàriament rica d'empreses familiars, proveïdors, cooperatives, centres tecnològics, cambres de comerç, associacions empresarials i emprenedors que, generació rere generació, han anat teixint un ecosistema basat en la confiança.

Podria llistar noms i me’n deixaria un munt. La realitat és que moltes empreses gironines competeixen amb èxit als mercats internacionals sense haver renunciat mai a mantenir una xarxa local de col·laboradors. No perquè sigui una opció romàntica o qüestió nacional, sinó perquè entenen que la proximitat els dona avantatges competitius.

Sovint pensem que aquests són la tecnologia, el capital o la innovació. I ho són. Però n'hi ha un altre que no apareix als balanços: el capital relacional.

Aquell que es construeix amb anys de col·laboració, amb favors correspostos, amb converses difícils, amb la paraula donada i complerta i amb una reputació que es guanya lentament i es pot perdre en un sol dia.

Aquest canvi de paradigma també interpel·la directament els qui lideren organitzacions.

Durant anys hem associat el lideratge a la capacitat d'optimitzar recursos i maximitzar l'eficiència. Però cada vegada és més evident que dirigir una empresa consisteix, sobretot, en generar energia positiva i l’habilitat de preparar-la perquè sigui capaç de gestionar la incertesa.

I això no s'aconsegueix només amb tecnologia, processos o intel·ligència artificial.

S'aconsegueix construint relacions sòlides. Amb equips que confien entre ells. Amb clients disposats a donar una segona oportunitat quan les coses no surten bé. Amb proveïdors que fan un esforç particular perquè saben que la relació a llarg termini és molt més important que una comanda concreta. Amb institucions, universitats i empreses que entenen que cooperar també és una manera de competir.

Potser aquest és un dels grans aprenentatges del moment que vivim.

Després de dècades perseguint obsessivament l'eficiència, estem descobrint que les organitzacions més fortes no són necessàriament les més optimitzades, sinó les que també han sabut construir relacions de confiança.

Perquè la confiança no és només un valor sentimental, un concepte tou o una virtut reservada als manuals de lideratge. És una infraestructura invisible.

I, probablement, un dels actius econòmics més valuosos de les empreses que sabran créixer en un món cada vegada més incert.