El circ de les tres pistes

Hi ha moltes definicions possibles de la política. Aristòtil deia que era l’art d’organitzar la vida en comunitat. Maquiavel, sempre més pràctic, va preferir explicar com conquerir i conservar el poder. A Girona, més creatius, hem aconseguit elaborar-ne una síntesi pròpia: la política és l’art de governar junts mentre cadascú procura que no ho sembli gaire.

La plaça del Vi s’ha convertit en un circ de tres pistes. A la primera, Guanyem exerceix l’alcaldia amb aquella serenitat de qui considera que la història, després d’alguns segles d’equivocacions, finalment li ha donat la raó. A la segona, Junts governa, inaugura, administra i, simultàniament, intenta demostrar que passava casualment per allà. A la tercera, Esquerra manté l’equilibri amb la dignitat del funambulista que sap que moure’s massa pot ser perillós, però que quedar-se quiet tampoc no garanteix arribar viu a les pròximes eleccions.

Les tres formacions comparteixen govern, pressupostos, fotografies i responsabilitats. La responsabilitat política, però, és un material extraordinàriament elàstic: quan les coses van bé, permet fer-ne tres porcions; quan van malament, misteriosament no arriba mai per a tothom.

Aquest és el gran prodigi del tripartit gironí: ha aconseguit que tres partits governin el mateix Ajuntament des de tres oposicions diferents.

Guanyem governa contra el món que existia abans de Guanyem. Junts governa contra la possibilitat que algú oblidi que també governa. I Esquerra governa contra la temptació general de preguntar-li què pensa fer quan sigui gran. Mentrestant, la ciutat observa l’espectacle amb aquella barreja tan gironina d’escepticisme, paciència i preocupació pel preu de l’aparcament.

Naturalment, qualsevol govern de coalició necessita un relat. És una qüestió de supervivència. Els matrimonis tenen fotografies de vacances; els tripartits tenen plans de govern.

El pla de govern és un gènere literari fascinant. Conté verbs com ara “impulsar”, “potenciar”, “avançar”, “consolidar” i “promoure”. Mai no hi trobarem expressions excessivament vulgars com “acabar”, “resoldre”, “executar” o “tenir-ho llest dimarts”. El llenguatge polític és l’únic en què un projecte pot avançar durant quatre anys sense córrer mai el risc d’arribar enlloc.

No seria just afirmar que a Girona no es fa res. Se’n fan moltes, de coses. Es fan anuncis, presentacions, comissions, taules, plans, processos participatius i fotografies davant de plànols. L’obra pública contemporània ja no comença amb una excavadora, sinó amb un faristol. De vegades, fins i tot acaba arribant l’excavadora, tot i que llavors ja ha canviat el regidor, el projecte o el sentit de la circulació.

El problema no és que els tres socis pensin diferent. En democràcia, pensar diferent no només és legítim, sinó saludable. El problema apareix quan cadascú vol que la diferència consti a l’acta, a la nota de premsa, a les xarxes socials i, si pot ser, a la primera línia de la papereta electoral.

Junts necessita recordar periòdicament que sap gestionar, una afirmació que en política funciona com els cartells dels restaurants que anuncien “cuina casolana”: com més gran és el rètol, més curiositat desperta sobre què passa realment a la cuina.

Guanyem, per la seva banda, conserva la superioritat moral de qui no administra simplement una ciutat, sinó una causa. Una vorera deixa de ser una vorera i es converteix en una transformació de l’espai públic. Un carril bici no és una infraestructura, sinó un canvi de paradigma. I una dificultat de gestió no és mai una dificultat de gestió, sinó la resistència estructural d’un model que encara no ha entès prou bé el projecte.

Esquerra observa els seus socis amb prudència republicana. Sap que en tota funció de circ hi ha un moment en què el públic deixa de mirar els acròbates i es pregunta què fa exactament el senyor que aguanta l’escala. La resposta acostuma a ser important, però rarament és la que rep més aplaudiments.

I així avança el mandat. Els socis voten junts, governen junts i després expliquen per separat per què el mèrit és propi i la lentitud, compartida. És la versió municipal del misteri de la Santíssima Trinitat: tres voluntats polítiques distintes i una sola nòmina institucional.

Ara que parlem de gestió, hi ha una diferència fonamental entre la política i l’empresa privada. En una empresa, quatre anys d’objectius ajornats, responsabilitats difuses i socis dedicats a explicar per què els errors sempre són dels altres acabarien, probablement, amb un relleu a la direcció, una reestructuració de la plantilla o, en el pitjor dels casos, amb el tancament del negoci. El mercat és implacable: no premia els relats, sinó els resultats.

Ho dic des de l’experiència de qui ha tingut la responsabilitat de crear, dirigir i transformar empreses: algunes amb èxit i d’altres sense. I és precisament dels projectes que no han sortit com esperàvem d’on s’aprèn més. Les excuses no paguen nòmines, no fidelitzen clients, no corregeixen errors ni garanteixen la continuïtat d’una organització. Gestionar és decidir, assumir riscos i respondre pels resultats, també quan no són els que un havia previst.

En política, en canvi, el fracàs acostuma a rebatejar-se com a procés, la lentitud com a prudència i la manca de resultats com a herència rebuda. Ningú no tanca, gairebé ningú no dimiteix i tothom presenta la legislatura següent com l’oportunitat definitiva per acabar allò que ja havia promès en l’anterior.

Mentrestant, Girona continua acumulant problemes poc sensibles a la retòrica: l’habitatge, la neteja, la mobilitat, la seguretat, els barris, el comerç, la capacitat d’atraure activitat econòmica i la sensació persistent que la ciutat té molt talent, però no sempre prou ambició.

La política municipal hauria de ser el lloc on les ideologies baixen de la pancarta i aprenen a fer pressupostos. On la transformació social descobreix els terminis administratius. On el liberalisme empresarial s’enfronta a una llicència d’obres. I on les grans proclames nacionals han de respondre una pregunta terriblement concreta: quan passarà l’autobús?

Governar una ciutat no és explicar-la. Tampoc no és limitar-se a administrar-la. És decidir què vol ser quan sigui gran i actuar abans que les altres ciutats ja hi hagin arribat.

Girona necessita menys litúrgia de coalició i més direcció. Menys política entesa com a distribució de parcel·les i més política concebuda com a construcció d’un projecte compartit. Necessita una administració que no confongui prudència amb lentitud, consens amb paràlisi ni identitat amb autocomplaença.

Perquè governar no consisteix a ocupar una de les tres pistes. Consisteix a saber cap on va la carpa.

Potser aquesta és, al capdavall, la millor definició de la política: l’art de convertir les diferències en decisions. Tota la resta —les fotografies, les escenificacions, els articles per marcar distàncies i les disputes sobre qui ha fet què— és espectacle.

Un espectacle entretingut, certament. Però convindria recordar que els gironins no han comprat entrada per veure el circ. Ja el paguen amb els impostos.