Les comarques gironines necessiten avançar

Quan es parla de pressupostos, sovint sembla que parlem només de partides, percentatges o equilibris comptables. Però no és només això, és sobretot la manera com una societat decideix on posa l’esforç col·lectiu, a qui acompanya i quin futur vol construir. I a les comarques gironines aquesta idea pren una forma molt concreta: la d’una carretera que deixa de ser un coll d’ampolla, la d’un CAP que acosta l’atenció sanitària, la d’un habitatge públic que obre una oportunitat o la d’una escola nova que dona estabilitat a una comunitat. Aquí és on els números deixen de ser abstracció i es converteixen en vida quotidiana.

A les nostres comarques això es nota especialment. Som un territori dinàmic, amb una economia diversa, amb turisme, indústria, agricultura i serveis, però també amb desequilibris que la gent viu cada dia. No és el mateix viure en una comarca ben connectada que dependre de trajectes lents i insegurs. No és el mateix esperar una visita, una prova o una resposta sanitària que tenir equipaments reforçats a prop de casa. No és el mateix créixer que créixer bé, amb habitatge, amb serveis i amb oportunitats repartides de manera més justa.

Els pressupostos del 2026 preveuen 208.595 milions d’euros d’inversió territorialitzada a la vegueria de Girona, un 48,5% més que en els darrers comptes aprovats (2023 140.455 M/€). Però la magnitud no és el més important. Les prioritats del país es veuen on van a parar aquests recursos. Entre les actuacions de millora de carreteres i les polítiques de salut i recerca es concentren 120 milions d’euros, més de la meitat de la inversió prevista. Parlem, per tant, de decisions que tenen una traducció directa: moure’ns millor, cuidar-nos millor i preparar millor el futur.

A la Garrotxa, per exemple, la inversió de 6,4 milions al tram la Vall d’en Bas-Olot de la C-37 no és només una obra viària. És una resposta a una mobilitat que condiciona jornades laborals, estudis, accés als serveis i activitat econòmica. Al Ripollès, el nou pont sobre el riu Ter i la rectificació puntual del traçat de la C-38 entre Sant Pau de Segúries i Camprodon, amb 4,9 milions, parlen de seguretat, de connexió i de cohesió territorial. I al Baix Empordà, el condicionament de la GI-633 entre Sant Julià de Ramis i Verges, amb 5,1 milions, o les mesures de seguretat viària a la C-31 entre Torroella i Ullà responen a necessitats molt reals de desplaçament i prevenció. No és només asfaltar o corregir traçats. És reduir dificultats quotidianes i donar més certeses a milers de persones.

Però és en la salut on es veu amb més claredat que un pressupost és, sobretot, una manera de cuidar. L’ampliació i reforma del bloc quirúrgic i de l’hospital de dia oncohematològic del Trueta, amb 14,2 milions, no és només una millora d’infraestructures. És més capacitat assistencial, més dignitat per als pacients i més tranquil·litat per a moltes famílies. El mateix passa amb els CAP: Palafrugell amb 2,8 milions, Cassà de la Selva amb 2,5 o el nou CAP de Santa Coloma de Farners amb 2,4. Parlem de proximitat, de temps de resposta, de qualitat de vida. Parlem de la diferència entre sentir que l’administració arriba o sentir que sempre queda massa lluny.

També hi ha altres decisions que expliquen cap a on volem anar com a país. Al Gironès, la construcció de 143 habitatges a Girona i Salt connecta amb una de les grans angoixes del present: poder viure al lloc on es treballa i es fa vida. A l’Alt Empordà, una nova escola a Avinyonet de Puigventós obre camí en educació, mentre la plataforma Plemcat assenyala cap a on hem d’anar en innovació i energies marines. A la Selva, el nou CAP de Santa Coloma conviu amb noves escoles i amb la instal·lació de tractament d’aigua marina de la Tordera, que obliga a pensar també en el futur de l’aigua. I en diverses comarques hi apareixen inversions en residus, sanejament o renovables que sovint passen més desapercebudes, però que són essencials per a la salut col·lectiva i l’equilibri del territori.

El progrés de Catalunya no es pot entendre només des dels grans centres. També passa per Girona, per l’Empordà, per la Garrotxa, pel Ripollès, per la Selva o pel Pla de l’Estany. I per això tenir pressupostos no és un tràmit ni una formalitat. És la condició perquè aquestes inversions tirin endavant, perquè els serveis públics es reforcin i perquè el territori no perdi oportunitats que no es poden ajornar indefinidament. Sense pressupostos hi ha menys capacitat de planificació, menys eines i menys resposta.

Les comarques gironines tenen talent, potencial i energia. El que necessiten és estabilitat, recursos i projectes que les acompanyin.

Perquè, al final, darrere de cada partida pressupostària hi ha una cosa molt senzilla i molt important: millorar la vida de la gent i fer possible un futur compartit amb més equitat, més cohesió i més arrels.

Subscriu-te per seguir llegint