Què és un francès?

La frase de Rajoy que ha escandalitzat a mitja Espanya, l’altra meitat es trobava ocupada en treure’s la calor de sobre com per preocupar-se d’una frase més de les mil que escolta cada dia dites per polítics que si una és idiota l’altra pla més, i que a hores d’ara els escandalitzats amb prou feines la recorden perquè la vida, si més no la vida informativa, és un no parar, i més quan dos episodis, un, la victòria d’Espanya en el Mundial de futbol, i que ha deixat amb un pam de nas els qui volien que Messi candidat a la Creu de Sant Jordi i al català de l’any humiliés a la selecció espanyola, i l’altre, la benedicció de la llei d’amnistia per part del TJUE, aquí pau i després glòria, han tancat l’ocurrència de Rajoy a l’habitació dels mals endreços. La frase de l’home tranquil que ha deixat l’escó per una butaca en el casino m’ha retornat a la memòria una escena d’una pel·lícula que diria que interpreta Robert Benigni- i que no aconsegueixo identificar a pesar de les súpliques a la IA- una escena en què una nena petita li pregunta al seu pare: què és un francès, el pare sense immutar-se pel riure de sota el nas de la germana més gran respon: un francès és un senyor que viu a França igual que un espanyol viu a Espanya i un italià a Itàlia i si bé és una definició precisa per una criatura, el pare hagués estat més precís si hagués dit: un francès és qui té la nacionalitat francesa, però s’arriscava a haver d’explicar què és la nacionalitat, a qui se li dona, els negres també són francesos?, i un reguitzell interminable de perquès.

El que ningú s’ha fixat en la frase de Rajoy és que és una contradictio in terminis, que conté termes que s’exclouen mútuament, la frase té dues parts, la primera: els jugadors de la selecció francesa, i la segona: no són francesos, s’exclouen perquè un jugador que jugui amb la selecció és francès tant sí com no, però m’estranyaria que Rajoy, que més que escriure els articles els dicta al digital El Debate, hagués volgut escriure una frase absurda per veure, assegut en el sofà del casino fumant-se un puro, com la gent corria al consolat francès per deixar constància que ells no són com el mal nascut, un racista, un xenòfob, i a contribuir en una recollida de firmes que el Govern francès demani l’extradició de Rajoy -no caldrà que sigui jutjat, la ignomínia és suficient prova de càrrec- i que comencin els preparatius per retirar del Mucem, de Marsella, la guillotina, que s’esmoli la ganiveta fins a deixar-la com la fulla d’un bisturí, i per a instal·lar un cadafal a la Place de la Concorde, que quan se la coneixia com a Place de la Révolution el populatxo va veure caure al cistell els caps de Lluís XVI i el de Maria Antonieta.

El més probable és que Rajoy no s’hagués adonat en dictar la frase que acabava de trepitjar una merda de gos, aventuro que passar-se moltes hores assegut al casino davant el retrat d’Antonio Cánovas del Castillo, emboirat de cigars cubans, polític del segle XIX, que tingué un paper destacat en el període de la Restauració, conegut com «el monstre» pels anarcosindicalistes catalans, l’hagués desorientat fins al punt de pensar que en el segle XXI continuaven vigents els vuit cognoms francesos per determinar qui era o no francès, si el teu rebesavi, el teu besavi, el teu avi i el teu pare eren francesos tu eres francès, una manera de veure la nacionalitat que fa bones miques amb el que entenem com a poble, i el poble no s’entén sense un campanar o una catedral i les ànsies nacionalistes, mentre que la idea de ciutadania té més a veure amb el cosmopolitisme que considera el lloc on has nascut una circumstància.

Subscriu-te per seguir llegint