Un nou estil de fer vacances

Per als homes de la meva generació, que ja hem creuat l’edat dels 70 anys, les vacances més meravelloses van ser les de l’època que érem petits, abans que molts es posessin a treballar a 14 anys.

El curs acabava per Sant Joan i no tornàvem a classe fins al dia 1 d’octubre. La jornada era partida, les classes es feien tant al matí com a la tarda, amb una pausa llarga al migdia per anar a dinar i molts de dotze a una anaven a conferència a casa del mestre per aprendre, així cobrava uns diners, ja que passava més fam que un mestre d’escola.

Durant les vacances d’estiu, en l’enjogassat parèntesi de temps, passàvem els matins pescant, banyant-nos en les basses fins que venia el pagès a tirar-nos rocs, en les gorgues de la riera amb l’aigua gelada que baixava del Montseny, la qual ens deixava els dits balbs i ens aplegàvem abraçats per recollir un raig de sol, que es filtrava per les branques d’una immensa i espessa noguera, també buscàvem nius als arbres i a les teulades. A la tarda al casal d’estiu.

Quins magnífics records, arribàvem al casal amb el berenar preparat, una cantimplora de sucs de fruita o aigua i a la primera hora ens feien entrar en una classe fosca i fresca i molts ens adormíem; el seminarista (sempre eren seminaristes trempats) ens llegia el llibre més conegut de la literatura infantil de Josep Maria Folch i Torres, Les aventures extraordinàries d’en Massagran.

A continuació jugàvem a córrer, o a futbol en el camp de les Escoles Nacionals; alguns dies anàvem a les fonts, recs i a la riera a passar la tarda. Els vespres sortíem a fer mal pels horts i carrers, tocant els timbres de les cases, fent sortir els amos de les botigues i molts dies anàvem a dormir estovats i calents.

No fa molt de temps i després de segles de durs esforços, fins i tot de treball esclau, que es va aconseguir la victòria d’un període de vacances obligatòries i pagades les quals van començar a implantar-se per llei al segle XX, principalment durant la dècada de 1930, impulsades per les lluites obreres i la pressió de l’Organització Internacional del Treball (OIT).

Es van regularitzar a molts països europeus, com França, Àustria, Regne Unit, Suècia, Finlàndia, el 1965 la dictadura franquista va establir 15 dies de vacances pagades, el 1976 es van reconèixer tres setmanes i la Constitució del 78 el dret de tres setmanes de vacances pagades quedà blindat. Tanmateix, en molts països els jorns sense anar a treballar i retribuïts són menys. Va ser doncs a la dècada de finals del 70 quan es reglamentà el temps de vacances per a la classe obrera.

A molts treballadors que només havien gaudit de pocs dies de solaç, els que durava la festa major, al cap d’uns anys els empresaris de les carrosseries van decidir oferir-los tota la setmana de vacances i van deixar llibertat als que volien anar a l’empresa, perquè la feina seria ben retribuïda. El petit moviment sindical s’hi va oposar perquè provocava una divisió selectiva en la classe assalariada; tanmateix, l’estat obligà els amos a donar 30 dies de descans. La gent ho aprofità per feinejar a l’hort, tasques domèstiques o anar a visitar els parents que vivien lluny.

Encara sento que persones de la meva edat, o amb menys anys, que declaren que ells mai havien fet vacances en el sentit d’estar-se molts dies sense anar a la feina i sortir del poble o de la ciutat per fer un viatge o sojornar durant una o dues setmanes en una casa o un pis llogat per descansar anant a la platja, recórrer carrers i a la nit anar a ballar.

Observo astorat com s’ha encarit exageradament tot de forma ràpida. He preguntat als amos d’alguns restaurants per què a internet no posen el preu dels plats. Un m’ha dit perquè el menú és estacional, no obstant no és pas tan complicat penjar la carta, un altre m’ha dit que no cal, puix que els clients saben amb el que es trobaran.

Molts adapten un nou estil de fer vacances, amb el mot staycation, forçat per la inflació galopant, llarga i desestabilitzadora. Fa un any vaig escriure sobre el seu significat, un eufemisme pres de l’anglès. És una modalitat vacacional a fi d’aconseguir fer les vacances més barates si t’espaviles. Es va estrenar a l’estiu passat i és prematur saber si s’arraparà als costums urbans.

Una amiga escriptora em va telefonar, després d’haver llegit l’article i va expressar-me la seva discrepància perquè d’econòmic no en té res, l’staycation li ha resultat més car que el lloguer d’un apartament a la Costa Brava perquè se li va omplir el seu petit espai de convidats sense ofici ni benefici, uns aprofitats.

Va insistir que si una persona o una parella decideixen fer staycation, no ho han de comunicar a ningú perquè si ho comentes, com li va passar, els de fora et venen a visitar i el pitjor de tot es queden a casa amb una excusa caritativa peregrina: «com que he vist que estaves sola i no t’agrada et vinc a fer companyia».

Subscriu-te per seguir llegint