Recuperar la llengua

Hi ha un paràsit real, documentat, amb nom propi (Cymothoa exigua), que devora la llengua d’un peix i n’ocupa el lloc. Hi entra per les brànquies, com qui s’esmuny per la porta de servei, es fixa a la llengua i comença a alimentar-se de la seva sang fins que s’atrofia i desapareix. Aleshores passa una cosa pertorbadora: el paràsit ocupa el lloc d’allò que ha destruït i, des d’allà, permet que l’animal continuï menjant, continuï vivint, continuï sent, en aparença, el mateix. Però ja no ho és del tot.

Des que vaig saber que existia, no he pogut deixar de pensar en la quantitat de gent que parla -o parlem- per boca d’un altre sense saber-ho. Hi ha frases que no són nostres, però les pronunciem amb una convicció admirable. Opinions que ens habiten com si les haguéssim criat nosaltres, quan en realitat ens van ser inoculades per un informatiu, per una xarxa social, per un cap, per una por. Un es pensa que la llengua és l’instrument més íntim del pensament, però potser és al revés: potser el pensament no és més que un eco de llengües alienes que han anat ocupant el nostre interior amb la paciència d’aquell crustaci. Primer s’hi adhereixen, després s’alimenten i, finalment, substitueixen. I nosaltres continuem parlant.

El que és inquietant, doncs, no és que aquest paràsit existeixi en el món marí. El que és inquietant és que la seva lògica es pugui traslladar perfectament a l’àmbit dels éssers humans. Hi ha qui repeteix eslògans polítics com si fossin ocurrències pròpies, qui reprodueix prejudicis heretats amb la naturalitat d’un reflex, qui articula desitjos que, en realitat, no li pertanyen. Obren la boca, o obrim la boca, i escopim una idea grapejada. De vegades em pregunto en quin moment ens vam deixar ocupar. Si va ser un procés lent, gairebé imperceptible, o si hi va haver un instant precís en què alguna cosa se’ns va ficar a dins i va decidir parlar per nosaltres. Potser la infància és aquell instant en què s’instal·len les primeres veus. Potser la vellesa consisteix a intentar desallotjar-les. Però és difícil, perquè el paràsit no sempre perjudica d’una manera evident. Al contrari: permet continuar funcionant i aleshores, amb una mica de sort, permet dir de tant en tant alguna cosa que no hàgim sentit abans. Com si, durant uns segons, recuperéssim la llengua.

Subscriu-te per seguir llegint