El centre d’interpretació de la ciutat de Girona

Cal rebobinar, primer: un centre d’interpretació no és un museu, ni una oficina de turisme, ni una botiga, però una mica de cada. És un pregoner d’una realitat cultural històrica reconeguda. En anteriors articles s’ha intentat mostrar l’actualitat, el servei i l’acceptació d’aquestes instal·lacions a diverses comarques. La ciutat de Girona mereix obrir un d’aquests centres. Un ideal constructiu pot convocar voluntats, ben sumades o, millor, multiplicades. Amb detalls i exemples hom pot iniciar un intent de futur perfil. El centre d’interpretació de la ciutat de Girona no ha d’«estalviar» de pujar a la catedral ni al Museu d’Art, per a admirar-hi el Tapís de la Creació o el Martirologi d’Usuard, posem per cas, sinó que ha de fer el degut avenç o tast de les obres i que el visitant se senti esperonat a anar a conèixer els originals venerables en els seus llocs precisos, amb més dedicació de temps i de concentració sensible.

Una altra necessitat per cobrir seria un punt de venda d’objectes genuïnament gironins; un exemple, només: resulta ser una vergonya que a Girona no es pugui adquirir una figura de ceràmica de Fidel Aguilar; ja Narcís-Jordi Aragó n’havia fet una greu denúncia: si Fidel Aguilar hagués estat francès la seva obra seria exhibida sencera en un petit museu monogràfic, conegut arreu del país. Grans rètols, a les cruïlles de carreteres, anunciarien la proximitat de «la ciutat de Fidel Aguilar».

El centre podria ser un aparador, paraula ben familiar i arrelada, que Girona havia sigut ciutat botiguera; l’aparador és el lloc on es presenta allò que no ha de quedar desconegut a un fons d’armari. Allò que no es veu a l’aparador, no existeix. Convindria mostrar, presentar, obres que actualment es realitzen aquí i que afavoreixen el coneixement, les relacions humanes, el civisme, en definitiva; exemples: exposar les obres guanyadores de la pintura ràpida del GEiEG; i els treballs artístics dels concursos d’Amics de la Unesco de Girona; i aquells cartells dels estudiants de batxillerat artístic que concursen per anunciar Temps de Flors; i els valuosos i desconeguts treballs de plàstica que surten de les nostres escoles i dels alumnes de la Mercè; i les silencioses obres dels aquarel·listes de Girona. I un llarg etcètera de paret d’art ben gironí, una paret que ja teníem –i era molt estimada– a les sales Fidel Aguilar i Artur Vinardell, a la Rambla de la Llibertat, ara tan enyorades. Ideant el futur centre, per descomptat, que no oblidéssim una còmoda sala auditori per a projecció audiovisual.

Posats a somniar –que avui toca- el centre podria pensar en un espai diguem-ne «sancta sanctorum» en deguda vitrina per a exposar alguna peça del Fons d’Art Santos Torroella, i amb renovació periòdica, que ja hi ha matèria. És aquell fabulós Fons d’Art (sí, sí, amb solemne majúscula) adquirit per l’Ajuntament de Girona l’any 2014, que els gironins ja hem acabat de pagar i ha quedat invisible i jeu en un obscur magatzemot, des de ja fa 12 anys. Una altra vitrina podria presentar temporalment alguna peça notable i valuosa de l’Arxiu Municipal de Girona, i dels diversos museus de la ciutat.

Una ciutat necessita obrir-se i crear lligams entre generacions, més enllà de massius i eixordadors concerts, calen encontres de sediments i d’aires d’ara mateix, actualitat i memòria, obrir portes als diàlegs. Fet i fet, l’esperit gironí pot fer seu aquell pensament del poeta Pere Quart: «Càndid rampell: m’exalta el nou i m’enamora el vell.»

Subscriu-te per seguir llegint