El retorn moral

Carles Puigdemont ha denunciat Espanya a la justícia europea. Fa riure molt que un senyor que s’ha saltat totes les lleis que existeixen reclami justícia. El que ens ha trepitjat, el que ens ha menyspreat com a ciutadans, el que ha dinamitat la convivència a Catalunya i ens ha condemnat a anys i panys de misèria, ve ara a reclamar una petita ofensa i a fer jocs de paraules lamentables amb el Tribunal de Comptes.

Carles Puigdemont va ser una vergonya de president però també és una molt mala persona. Ens ha fet tant de mal, ens ha causat tant dolor i tanta pobresa, que jo no sé com s’atreveix a donar lliçons i a fer el fatxenda. Em semblen bé els indults, em sembla profitosa l’amnistia, i celebro enormement el canvi de clima polític que hi ha hagut a Catalunya d’ençà del president Illa. No tinc cap necessitat de revenja, ni de causar-li cap inconvenient ni a Puigdemont ni a la seva família. Però ben igualment, penso i sento que ens deu una disculpa. No perquè no pugui ser independentista i no perquè no pugui defensar les seves idees tant des d’un punt de vista teòric com en la seva activitat, sinó perquè quan va governar va passar per sobre de les persones que no pensem com ell, i va posar el país en un gravíssim risc de trencament. I a més a més, ho va fer per no res, perquè ell i el vicepresident Junqueras sabien perfectament que no tenien preparada la independència i que no estaven disposats a pagar-ne el preu.

Aquest fugitiu que tanta justícia exigeix per a ell hauria de pensar també en la justícia amb què no va tractar els seus conciutadans. Hauria de pensar en com va trair l’honor de ser el nostre president. Hauria de pensar en com va exercir la seva presidència contra una part del país, i hauria de trobar el moment per adreçar-se a nosaltres i dir-nos que li sap greu. Que li sap greu haver-nos insultat i que li sap greu haver jugat amb els sentiments dels independentistes sincers, duent-los al límit i sabent perfectament que els acabaria abandonant.

Catalunya ha perdut molts anys per culpa del president Puigdemont. Per culpa de la seva actuació, per culpa de la seva fugida, per culpa del que va passar el 2017 i per culpa de l’egoisme amb què ha administrat els anys que han passat fins avui. No li he desitjat mai cap mal, sempre he preferit la solució al problema; i perdonar fins i tot quan no em demanen perdó forma part del que intento que siguin les meves virtuts. Per tant no li guardo cap rancúnia, però no puc deixar de sorprendre’m quan li veig fer segons quins paperots.

No sé si en la intimitat i la solitud de Bèlgica, el president ha fet algun exercici d’introspecció sobre la seva actuació. M’imagino que sí, perquè tot i la meva distància ideològica i personal amb ell, hi ha alguna cosa en la seva manera de parlar i de mirar que m’hi fan empatitzar. Vull dir que és una persona que ha fet molt de mal als altres, però que també ha patit el seu dolor. Per tant m’imagino que sí, que hi deu haver pensat, en com han anat les coses. No sé si està massa enfadat amb el món com per reservar un espai, en les seves reflexions, pels qui ens hem sentit tan perjudicats per ell. Si no ho fa, hauria de fer-ho.

Espanya ha jugat el seu partit amb generositat. Puigdemont i els seus seguidors van fer un cop d’Estat i el càstig que això mereix en un país civilitzat és de la màxima gravetat. Una altra cosa és que el delicte de la sedició i de la rebel·lió tinguin un redactat complicat i una difícil equiparació amb la legislació dels cops d’Estat en altres països. Però el cas és que Espanya, un cop aturat el procés, va comportar-se amb magnanimitat, va aprovar els indults i després l’amnistia. A Catalunya ens hem refet com hem pogut, i hem après a tornar a relacionar-nos entre tots oblidant les ferides.

L’únic que no ha fet cap pas per a la reconciliació ha estat Puigdemont. L’únic que encara no ha fet la seva aportació a la convivència ha estat ell, i encara s’atreveix a donar lliçons. A mi em sembla que podria ser més generós. I si ho hagués estat d’entrada, hauria reconegut que la independència no era possible o que com a mínim ell no volia defensar-la de la manera que calia per intentar aconseguir-la. Si Carles Puigdemont, fins i tot després del mes d’octubre de 2017, hagués estat més valent, i hagués assumit les conseqüències dels seus actes, fa temps que hauria solucionat els seus problemes amb la Justícia, ens hauríem estalviat tants anys perduts, i el seu partit no estaria al límit de la insignificança, ni Aliança Catalana tindria les expectatives electorals que té.

Jo no sé quan tornarà el president Puigdemont. No sé quan l’immens covard que ell és creurà que té prou garanties per tornar sense prendre cap risc. Però a més a més del retorn físic hi ha un retorn moral que no depèn de cap tribunal ni de cap recurs. Només depèn d’ell, de la seva integritat, de la seva humilitat, i de la seva capacitat d’empatitzar amb els altres. Aquest retorn moral, aquest retorn espiritual, Puigdemont el té pendent, i el té pendent amb milions de persones damnificades que som Catalunya tant o més que ell. Més segur, perquè som majoria. n

Subscriu-te per seguir llegint