Butlletí de l'exili (II)

A l’exili de cala Montgó no tinc piano amb pianista incorporat, com a Waterloo, però tinc tele, que per a veure futbol va millor. Veient l’Argentina, vaig arribar a la conclusió que aquest no és el meu Messi, que me l’han canviat. El Messi del Barça sortia a jugar amb un somriure i durant el partit es divertia com un nen, se li notava a la cara. En canvi, el Messi de la seva selecció és un paio taciturn, que no somriu ni tan sols en donar la mà al capità de l’altre equip, com si estigués enfadat amb el futbol, amb el món, amb el rival, amb l’àrbitre, amb el seu equip i fins amb ell mateix, els seus fills i la seva Antonella. El que li va succeir és que es va afartar que al seu mateix país li diguessin pechofrío i, per a fer-se estimar, va adoptar un posat de macarra porteny, no crec ni tan sols que ell sigui així, però alguna cosa cal fer perquè et perdonin l’europeisme, no hi ha res més mal vist que ser civilitzat. Si a l’Argentina el futbol és cosa de vida o mort, toca simular que així és, no sigui que algú cregui que en Messi es diverteix jugant i tornin a titllar-lo de pechofrío. Donar la mà, ser noble, somriure i considerar el contrari un rival en lloc d’un enemic, significaria no ser argentí de debò. Cal practicar les males arts, ni que siguin intentant que expulsin el pobre Cucurella per tapar-se la boca quan badalla (badalls comprensibles, segons el joc que va desplegar l’Argentina). I sempre amb cara de restret, això és fonamental de cara a donar imatge de noi dolent.

No és que jo sigui psicòleg, això ho deixo als argentins, però em conec el marro perquè vaig viure els anys del procés, en pau descansi, i a molts catalans els va passar igual. Els més actius, els que més s’hi van significar a favor, eren paios -i paies- que anhelaven fer-se perdonar els orígens espanyols, el seu xarneguisme, parlant clar. Els Rufián, Baños, David Fernández, Jordi Sánchez, Eduardo Reyes, Anna Gabriel, fins i tot aquell ridícul mosso d’esquadra avui caigut en l’oblit anomenat Donaire i molts altres a les xarxes, gent anònima però de cognom igualment sospitós, es van convertir en els més cridaners i intolerants, perquè no hi hagués dubte de la seva catalanitat. Eren nascuts a Catalunya que s’avergonyien dels seus orígens i, per a ser reconeguts com a iguals pels catalans de sang vella, havien de demostrar que eren els més fanàtics. Per no parlar dels importats des d’altres indrets, com Ramón Cotarelo o Bea Talegón, si bé aquests van pujar al carro perquè sabien que als catalans els encanta tenir mascotes d’altres llocs d’Espanya a les quals treure a passejar -sense corretja- pels mitjans de comunicació (què se’n deu haver fet d’aquest parell, espero que almenys hagin aconseguit un càrrec).

Algú va advertir fa temps que cal anar amb compte amb els conversos, ja que el zel del neòfit sol ser molt més rigorós que el dels que ja hi eren. Necessiten constantment l’aprovació dels altres, així que solen caure en el fanatisme. Si li ha passat a en Messi, el millor jugador que ha trepitjat un camp de futbol, com no els havia de passar als pelacanyes que es van apuntar al procés. Encara avui, els qui amb més ferotgia persegueixen els pobres immigrants que no parlen català, els qui denuncien comerços que no retolen en la llengua que ells voldrien, o els qui -en nom de la llibertat d’expressió- destrossen un mural que representava Ferran Torres campió del món, són catalans d’origen dubtós, com dubtosa era la argentinitat de Messi per a força compatriotes. Qui vol ser acceptat com un més de la tribu, fa el que sigui per aconseguir-ho. Així, un xaval que juga al futbol com els àngels i és un esportista exemplar, es transforma en cercabregues portuari per a ser més argentí que ningú. Així, els que s’avergonyeixen del seu origen, es converteixen en talibans per a ser més catalans que ningú. I per a acabar plorant, com el mateix Messi.

Subscriu-te per seguir llegint