Des del principi

Últimament, tinc la sensació que tot em fa enfadar. O potser seria millor dir que tinc la sensació que tinc ganes d’enfadar-me per tot. Com si sempre estigués esperant la més mínima ocasió per ofendre’m, o per sentir-me agreujada, o per portar la contrària a algú. De fet, tinc la sensació que (quasi) tothom està una mica així: a la que salta. Sempre hi ha excepcions, és clar: aquestes persones que són capaces de mantenir la calma en una discussió, que somriuen si els fots un moc, que t’escolten amb paciència mentre desgranes tooooot el llistat de coses horroroses que t’han fet i t’han passat al llarg del dia. Però jo no soc d’aquestes persones.

Els darrers dies, per exemple, m’he sentit profundament ofesa per tots aquests suposats independentistes que han estat animant la selecció espanyola en el Mundial de futbol, que diumenge passat van seguir la final amb la rojigualda al coll i que van sortir al carrer en tromba fent sonar el clàxon del cotxe i esgargamellant-se de tant cridar «Espanya». M’ha emprenyat que, quan els he volgut fer veure la contradicció, en lloc de dir-me «mira, és que les persones som contradictòries» (que ho hauria entès), ho hagin justificat amb la cantarella de «no, no, jo no vaig amb la selecció espanyola: aquest equip és de catalans! De fet, quasi és el Barça!». I m’ha ofès de mala manera que m’hagin fet volgut fer callar amb l’excusa de que com que a mi no m’agrada el futbol, no puc opinar sobre aquest tema (ai, si tots els que no saben d’un tema no poguessin opinar, quant de silenci hi hauria al món!).

M’ha fet enrabiar intuir que tota aquesta gent que es queixa de la calor i del canvi climàtic el primer que fa quan arriba a casa seva és posar l’aire condicionat a 18 graus: dec ser de les poques que encara es resisteix a engegar l’aire a casa i a la feina. I em crispa sentir que els meus esforços amb els ventiladors i els corrents d’aire estratègics són ridículs i nimis perquè la gran majoria de les persones no els comparteixen. 

També m’ha fet enfadar –i molt– la mort anunciada del Col·lectiu de Crítics de Cinema al Truffaut (i del Truffaut tal com el coneixem també, no ens enganyem), i m’ha fet enfilar per les parets descobrir –gràcies a l’article que en Jordi Roura publicava diumenge a les pàgines 28 i 29 d’aquest diari– que La Volta deixa a finals d’any el meravellós projecte cultural i veïnal del barri de Sant Narcís per la falta de suport de l’Ajuntament. I si aquestes dues estocades a la cultura gironina encara no us han fet venir ganes de saltar a la jugular de ningú, us recomano que llegiu el text de l’Eudald Camps del mateix diumenge, just a sota del d’en Roura: si amb això no us entra ànsia per esmolar ganivets, només pot ser perquè no us interessa la cultura o perquè sou d’aquelles persones excepcionals que no s’enfaden mai per res.

Jo, ja us ho he dit, no soc d’aquestes: últimament tinc ganes d’enfadar-me per tot. No sé si és per l’edat, per la calor, o perquè tinc la pell molt fina. O per les tres coses alhora (i tingueu clar que m’ofendré tant si esteu d’acord amb mi com si no: us ho he advertit des del principi). n

Subscriu-te per seguir llegint