El procés en la distància

El moment crucial del procés aviat complirà 9 anys i encara porta cua. El procés va ser dur per a molts, entre els quals em compto. Va ser un engany sense precedents, vaja, potser sí que hi havia hagut precedents. Per exemple quan Macià va entrar per Prats de Molló i va dir que agafarien desprevinguts els guàrdies civils del poble i això produiria un alçament en cadena del poble català que, a la vegada, produiria un alçament dels pobles d’Espanya que portaria a una república popular. Però tornem al 2017, ho tenien tot previst (com Macià) però les coses no varen anar com ens havien dit. Ni era legal la República catalana, ni cap país la va reconèixer, ni molt menys hi havia tropes per defensar-la, tot eren elucubracions sense fonament, globus buits de contingut. Després de tot aquell enrenou, va venir l’actuació de l’Espanya constitucional que va enviar els líders del procés als jutjats i van ser condemnats amb severitat, sense atenuants.

Que els líders del procés van cometre il·legalitats és un fet, que van intentar invalidar la Constitució espanyola i l’Estatut d’Autonomia, també és un fet. Que cap dels acords presos es va executar (ni tan sols es va arriar la bandera espanyola del Palau de la Generalitat ni cap funcionari es va oposar al govern d’Espanya en l’aplicació del 155) també és un fet. I el pes de la justícia va caure amb força als líders del procés i a un conjunt de persones que els envoltaven, siguin responsables d’entitats civils que van donar suport al procés o membres dels CDR. Tocava reconciliació, ni penitència ni penediment que no serveix de res des del punt de vista polític. I després dels judicis va venir el govern Sánchez primer amb els indults (que ja va demanar Iceta a les eleccions convocades segons l’acord del Senat espanyol per aplicar el 155) i després amb una llei d’amnistia sortida del pacte amb Junts que va permetre la investidura de Sánchez. El Suprem es va oposar a aplicar l’amnistia a alguns dels implicats al·legant que s’havien comès delictes no inclosos a la llei d’amnistia. I així arribem a la pregunta al Tribunal Europeu i a la demanda d’empara al Constitucional.

Ara el Tribunal Europeu acaba d’emetre sentència. A mi el que més m’ha interessat és que la llei l’amnistia no vulnera les lleis europees i, sobretot, que pot ajudar a la reconciliació necessària. Sabem que el procés va dividir els catalans, uns, els independentistes, anaven de sobrats i acusaven els que no ho érem de mals catalans. Els altres, els no independentistes, es van sentir marginats per les seves idees, considerats espanyolistes llençat com un insult.

El clima a Catalunya, tot i que l’impacte psicològic del procés no estigui superat, és avui molt més tranquil. La política dels fets (federalisme de fet i de solucionar problemes concrets i fer funcionar el país) que ha practicat el govern Illa hi té molt a veure. Sense fer soroll ha imposat un pragmatisme que convenia a Catalunya i el suflé s’ha desinflat i s’acaben d’aprovar uns pressupostos necessaris per governar. Queda el què diran els jutges del Suprem i el Tribunal Constitucional, però el que és sensat seria aplicar la llei d’amnistia sense més dilacions, que tothom pugui circular lliurament i es pugui presentar a eleccions sense restriccions. He dit en diversos moments que no sols s’ha d’aplicar la llei d’amnistia sinó que per girar full del procés seria bo que els líders del fracassat intent fessin un pas al costat. He recordat en algun article que els líders espanyols i catalans no independentistes del moment han desaparegut de la vida política, en canvi els líders del procés, els Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, continuen al cap de les seves respectives formacions polítiques, la qual cosa sembla incongruent i no ajuda a la reconciliació necessària. Nous líders, noves cares, servirien per fer més patent el fet de passar pàgina, voler mantenir-se després del fracàs no ajuda a la reconciliació.

El PP no sap què fer, entre la seva oposició frontal a la llei d’amnistia i la seva voluntat d’entesa amb Junts, entre el que diuen de Sánchez (venut als independentistes) i la seva necessitat d’entendre’s amb Junts. Veurem com es desenvolupen les coses en el futur, quina serà la posició dels jutges del Suprem, del Constitucional i dels altres òrgans que, seguint el dictamen del Tribunal Europeu, haurien d’aplicar l’amnistia sense dilacions. De moment sembla que ve l’estiu, i després «Déu dirà».

I per acabar deixeu-me dir que Espanya ha guanyat el Mundial amb bon futbol, un equip que ha treballat per un objectiu, tots remant en una mateixa direcció, sense discriminar ningú per raça o altres ximpleries. Ha sigut un exemple del federalisme dels fets, de la no discriminació i del pragmatisme, un treball pacient, sense populismes barats (dels de Trump, Vox o Aliança Catalana) ni solucions fàcils com explica molt bé Francesc Trillas en l’article «La mejor España le quitó la pelota a Trump» publicat a Agenda Pública.

Subscriu-te per seguir llegint