Arreglant el món des de Catalunya

Als catalans sempre ens ha agradat resoldre els problemes del món. És menys complex que gestionar els de casa. L’últim invent nostrat és la creació del Centre Català d’Empreses i Drets humans, aprovat el passat dia 1 de juliol al Parlament de Catalunya amb els vots a favor de PSC, ERC, Comuns i CUP; els vots en contra de PP, Vox i Aliança Catalana i l’abstenció de Junts. És una llàstima que tan transcendental fet hagi passat gairebé desapercebut. No endebades, la seva aprovació va concentrar nombroses persones al Parlament per celebrar-ho com una gran gesta del poble català. La raó és que ha costat Déu i ajuda tirar endavant aquest organisme, impulsat per una vintena d’organitzacions i el suport de 8.000 entitats, sindicats i organitzacions, segons els promotors de la iniciativa. Més de deu anys han passat des que es van iniciar els primers tràmits parlamentaris, amb dos intents fallits a les dues anteriors legislatures pels avançaments electorals de 2021 i 2024, i un nou retard en l’actual per la impugnació de Junts i PP, que ho van enviar al Consell de Garanties Estatutàries, perquè emetés un dictamen.

Quina funció té el Centre Català d’Empreses i Drets humans? Doncs, haurà de «prevenir, investigar, avaluar i supervisar les possibles vulnerabilitats dels drets humans i les conseqüències ambientals de l’activitat empresarial». Segons els impulsors, podrà «rebre denúncies de persones i comunitats afectades». Es veu que ja tenen el dit ficat a l’ull a una filial de l’empresa ACS, propietat de Florentino Pérez, que va construir cinc centrals hidroelèctriques a Guatemala (no em preguntin com pot intervenir la Generalitat en un projecte empresarial d’un país sobirà com és Guatemala, però als catalans, a l’hora d’arreglar el món, per llunyà que sigui, no ens atura ningú). Es preveu que el centre compti amb una junta de govern integrada per nou membres, una direcció i un consell assessor compost per disset vocals.

Tot molt maco sobre el paper. Ara bé, Houston, tenim un problema. Segons el Consell de Garanties Estatutàries, la Generalitat no té competències per supervisar i castigar les companyies catalanes que vulnerin els drets humans en la seva activitat a l’estranger, la iniciativa és contrària al marc constitucional. O sigui, paper mullat. Els impulsors han recordat que el Consell de Garanties Estatutàries és un òrgan consultor, i així és. Però, si passen olímpicament dels seus dictàmens, de què serveix tenir aquest Consell, integrat per nou membres amb sous que superen els 150.000 euros anuals? Quan l’octubre de 2017 van advertir que la Generalitat no tenia competències per convocar referèndums vinculants, tampoc els van fer cas, i tothom coneix les conseqüències derivades d’ignorar les seves recomanacions.

En definitiva, deu anys de treballs legislatius per crear un organisme la utilitat del qual és nul·la. Un clàssic a la política catalana, on qui no té feina, el gat pentina. Això sí, segons els impulsors de la iniciativa, aquesta llei converteix Catalunya en pionera mundial en la defensa dels drets humans i ambientals davant de la impunitat empresarial. Als catalans sempre ens ha agradat molt proclamar que som els pioners de qualsevol cosa, normalment de les més intranscendents, tot sigui dit. A ningú se li acudeix pensar que potser no és que siguem uns avançats, sinó que la majoria dels països occidentals dediquen els treballs legislatius i els esforços econòmics a coses útils de debò? Em sap greu per la gent que s’ho pren seriosament i treballa convençuda que contribueix al bé comú, però Catalunya deu ser el país que té més entitats i persones destinades a salvar el món per metre quadrat. I ens ho agafem tant a pit que aquest any s’ha doblat el pressupost de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament: de 41,4 a 85,9 milions d’euros, alhora que la plantilla de personal ha passat de 56 a 88 empleats. Paral·lelament, també tenim l’Institut Català Internacional per la Pau, i una llei anomenada «Foment de la Pau» per resoldre des de Catalunya tots aquells problemes que no poden arreglar institucions supraestatals com l’ONU o la Unesco. Per descomptat que, per molt bona voluntat (i diners, molts diners) que hi posem, ni s’arregla el món, ni es millora res, però, sí que n’hi ha que milloren la seva situació personal. És un enorme nínxol de càrrecs i llocs de treball ben remunerats, i prescindibles.

Subscriu-te per seguir llegint