Pecat de «martisme»

Dimecres vinent és santa Marta, patrona de l’hostaleria i altres feines relacionades amb servir. Us estranyarà llegir el titular d’aquesta columna que fa referència a una homilia que el recordat papa Francesc va fer a la cúria romana el 2014 en la que els va retreure els principals pecats que cometen aquells alts funcionaris vaticans. Per descomptat que el Sant Pare no es referia al martisme com a pecat pensant en la molta gent que es dedica a la molt noble professió del servei, a l’hostaleria en particular. Feina no prou valorada que cal reivindicar i per la que cal exigir remuneracions i condicions de treball justes.

Per entendre el que va dir el pontífex cal anar a la font, el capítol 10 de l’evangeli de Lluc que explica una anècdota que, d’entrada, és força desconcertant. El text parla d’una estada que Jesús va fer al poble de Betània a casa de tres germans amics seus: Marta, Maria (no confondre amb Maria Magdalena) i Llàtzer. Aquells dies es veu que Maria no deixava sol a Jesús, li feia companyia, l’escoltava i estava per ell mentre que Marta, la seva germana, estava tota l’estona per la feina de la casa, cuinant, fregant i endreçant, fins que es va queixar que ella era un escarràs i que Maria no fotia brot. La resposta de Jesús a la seva queixa va ser sorprenent: Maria ha escollit la millor part.

Quan Francesc va afirmar davant la cúria que el martisme és un pecat el que feia és queixar-se d’aquesta gent que estan sempre tan ocupats, que no tenen temps per a res, que no atrapen la feina. No era una crítica a ser persones treballadores, però hauríem de reconèixer que tenia raó, que aquests que estan sempre tan estressats, que no poden parar ni un moment per a tenir una conversa intranscendent o que no poden gaudir de la tranquil·litat del lleure o temps per a reflexionar i tenir cura dels altres i d’un mateix son força insofribles. Queda clar que no es referia al personal de servei.

Personalment, tinc una anècdota. Fa anys a Can Xabanet de Banyoles (abans Rancho Grande) la Federació d’Hostaleria de Girona em va honorar amb un premi com a divulgador de la seva feina. En el meu breu discurs d’agraïment els vaig dir: «Vaig fer tres mesos de botones (normativament grum) en un balneari i, des de llavors, vaig decidir que l’única relació que vull mantenir amb el vostre gremi és la de client». Em van aplaudir entre rialles. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.

Subscriu-te per seguir llegint