De senyors, senyores, guanyadors i perdedors

En el meu petit gran món, quan es diu que un home és un senyor, es vol dir que és honest, noble i educat. Una persona en qui es pot confiar, que desprèn maduresa vital i una elegància que va més enllà de la roba i dels gestos. Algú que no critica, que no emet judicis de valor i que és, en essència, bondadós. Crec que estar envoltada d’homes amb aquestes qualitats humanes és tot un plaer.

En el meu petit gran món, quan es diu que una dona és una senyora es pot referir, és clar, a alguns dels atributs esmentats abans, però quan algú et diu així és perquè et considera gran. Una dona amb bones maneres, podria ser, però madura, sens dubte. Tinc 53 anys i esperit de 28. Tinc vitalitat, il·lusió, continuo tenint ganes de menjar-me el món, d’engegar projectes, i no em sento de tornada de res. Em sento una noia que, als ulls del món, és una senyora.

Soc al supermercat, a la zona dels congelats. A més de gaudir d’un refugi climàtic, intento decidir si he de comprar salmó o lloms de lluç. Visc aliena al que m’envolta. Trec el mòbil i consulto les propietats de l’un i de l’altre. «Ja ha acabat, senyora?», em pregunta un home de mitjana edat. Em miro de reüll en un mirall. Observo les parpelles i el coll. Soc una senyora? Ho soc. M’assalten els records i les imatges. Com intentava seguir els passos de la batxata, com alçava els polzes i picava de mans a l’aire. Aquells gestos ja van ser el primer senyal d’alarma. Em veig abillada amb aquell vestit sense mànigues i reconec els canvis del meu cos. Decideixo endur-me el salmó, un pot d’olives i una bossa de patates fregides, per compensar.

De tornada a casa, a la ràdio del cotxe sento Luis de la Fuente parlar del bé comú, destacar que el més important de la selecció és que han funcionat com un equip i elogiar els atributs de cadascun dels jugadors. M’agrada la seva manera d’expressar-se i la seva humilitat. Com ha sabut mantenir-se en un segon pla i cedir el protagonisme a aquest grup de nois que ens han fet tan feliços i ens han fet sentir orgullosos de la nostra manera de ser, de fer, del nostre país i dels nostres valors. Luis de la Fuente és un senyor. Sí, senyor. Saber guanyar és un art, i el nostre equipàs de futbol ho ha sabut fer. Sense gaire estridència i amb elegància.

També és un art saber encaixar una derrota. No perdre les formes, mantenir la compostura i estar a l’altura de les circumstàncies. Continuo veient imatges d’alguns dels integrants de la selecció argentina després de la final i encara sento una certa incredulitat, perquè com és possible tanta baixesa moral? Van mostrar una conducta tan primària i brètola que provoca estupor. Algú va escriure a les xarxes que la nostra selecció encarnava els valors europeus i que el comportament d’alguns jugadors argentins mostrava aquella part del món estrident, violenta, manipuladora i que amenaça la convivència. Un paral·lelisme interessant.

Vull ser una dona que se senti còmoda amb la seva edat. Algú capaç d’encaixar i aprendre de les derrotes, i que assaboreixi i senti que mereix les victòries. És a dir, una autèntica senyora.

Subscriu-te per seguir llegint