Zapatero: ni hi ha proves ni n’hi haurà

Zapatero s’ha sotmès a una entrevista forçada en camp propi per imposició del seu partit: «els companys volen explicacions». Es va presentar a TVE com una víctima i va demostrar que no té defensa. El «ningú no podrà dir» que esgrimeix desafiant recorda, en l’argot presidencial, el «ni hi ha proves ni n’hi haurà» de Felipe González sobre els GAL, amb un resultat ben conegut. Davant la denúncia massiva de la seva implicació per part dels seus socis, l’expresident ha endarrerit la frontera de les seves mentides. El «no sé res de Plus Ultra» s’ha metamorfosat en «no vaig parlar amb el Govern de Plus Ultra», sense aclarir si va parlar amb Plus Ultra del Govern, tal com detallen per escrit tres investigats.

Zapatero estava millor callat. És un boxejador noquejat que viu en un altre món. Ha hagut d’assumir finalment el seu protagonisme amb «el consultor era jo», però torna a jugar amb la veritat quan desafia que «qui ho insinua, ho ha de demostrar». No es tracta d’insinuacions, perquè els rescatats l’acusen per escrit de ser l’artífex d’un salvavides molt ben remunerat. S’hi percep una vaguetat molt calculada pel que fa als contactes de ZP amb el Govern, perquè ningú no està disposat a negar la seva capacitat d’influència, però l’entrevista s’endinsa en terreny xiripitiflàutic amb les joies milionàries. «Eren allà», com el dinosaure de Monterroso en una cita inapropiada per a un president borgià. Són «un regal de cortesia», arrasant així amb un segle de socialisme atès el preu de l’obsequi. I, sobretot, «no hi havia un afany patrimonial». Només li va faltar signar la seva pròpia sentència de mort política. Quin candidat convidarà l’expresident a participar en un míting en les pròximes eleccions?

S’insisteix de manera inexacta que el PSOE manté la innocència de Zapatero, quan ara s’aferra massivament a la «presumpció d’innocència», que mereixen fins i tot els assassins abans de la sentència. El president investigat va deixar anar que havia parlat «no fa gaire» amb Pedro Sánchez, comprometent així el seu successor en una abraçada mortal. I el seu agraïment pel «suport que m’ha donat el partit» sona amenaçador. O potser no.

Subscriu-te per seguir llegint