Botxins invisibles

L’expressió «llista d’espera» sona com una fórmula administrativa innocent. Un s’imagina una cua ordenada de persones que fan una ullada als missatges del mòbil mentre esperen que aparegui el seu número a la pantalla de la fleca. Quan la llista d’espera pertany a la sanitat, adquireix, tanmateix, un aire inquietant. Recorda, salvant les distàncies, el corredor de la mort de les presons nord-americanes. De fet, hi ha malalts que reben la cita per ser operats quan ja han assolit la condició de difunts. D’aquí ve la semblança emocional entre dues situacions tan diverses. Des del moment en què un entra a la llista, deixa de mesurar el temps amb el calendari i comença a mesurar-lo amb el cos. Cada matí es pregunta si el tumor haurà crescut un mil·límetre, si la lesió haurà decidit accelerar-se, si l’òrgan implicat continuarà comportant-se amb la paciència que li exigeix la burocràcia estatal. Al corredor de la mort, el pres desconeix el dia exacte de l’execució. A la llista d’espera, el pacient desconeix el dia en què tornarà a renéixer, si és que arriba. Mentrestant, col·lecciona comunicacions oficials, ajornaments, canvis de data, silencis administratius... Un espera el final; l’altre, un començament. Però tots dos descobreixen que l’espera és una ocupació mental a temps complet.

El que és extraordinari és que el llenguatge oficial hagi aconseguit domesticar aquesta experiència. «Vostè és a la llista», diuen, com qui diu «el pollastre és al forn». La frase oculta que hi ha persones la vida de les quals queda suspesa. No poden viatjar, comprometre’s, dormir, treballar amb normalitat ni fer plans perquè la seva existència gira al voltant d’una trucada telefònica que pot arribar demà o d’aquí a sis mesos; no se sap.

Les llistes d’espera constitueixen una de les formes més sofisticades de crueltat. Són el producte d’un sistema que intenta atendre tothom amb uns recursos amb els quals només es pot atendre alguns. Precisament per això resulten tan pertorbadores: pel que tenen de loteria i perquè no tenen botxins visibles a qui adreçar-se -els polítics han aconseguit desentendre-se’n-. No hi ha cap funcionari malèvol gaudint del retard, només una maquinària sobrecarregada en què el temps, aquella medicina que ho cura tot, acaba convertint-se també en una malaltia.

Subscriu-te per seguir llegint