Comerç global sense els Estats Units

Durant dècades, els Estats Units van exercir de principal arquitecte i garant de l’ordre comercial internacional. Ara, paradoxalment, són els primers a qüestionar-lo. La proliferació d’aranzels, represàlies i amenaces comercials impulsada des de Washington certifica que aquell consens basat en l’obertura dels mercats i unes regles compartides ha entrat en crisi. El comerç ja no es presenta com un instrument de prosperitat mútua, sinó com un camp de batalla en què cada país intenta protegir la seva indústria, garantir el control de les tecnologies estratègiques i reduir la dependència dels rivals.

Aquesta transformació no es pot atribuir exclusivament a Donald Trump. La competència amb la Xina, la pèrdua de pes de determinats sectors industrials occidentals, l’impacte de l’automatització i la vulnerabilitat demostrada per les cadenes globals de subministrament han alimentat una desconfiança que ve de lluny. Trump n’ha accelerat les conseqüències i ha convertit el proteccionisme en doctrina, però el malestar social provocat per una globalització desigual ja havia deixat el terreny preparat. El problema és que els aranzels es venen com una solució senzilla, quan en realitat acostumen a encarir els productes, castigar els consumidors i provocar represàlies.

Al marge dels Estats Units i de la Xina, molts governs continuen entenent que cooperar és més rendible que aixecar fronteres. Europa té aquí una oportunitat i una responsabilitat: defensar un comerç obert, protegir els seus interessos sense caure en l’autarquia, i teixir aliances amb altres economies que comparteixin unes mínimes regles.

Subscriu-te per seguir llegint