Desindustrialitzar Catalunya

Fa una setmana hem sabut que les inversions de l’Estat a Catalunya han estat del 8,3% del total territorialitzat. Madrid, en canvi, va tenir una inversió del 20,9%. Hi ha una mà negra que provoca aquest desfasament? Possiblement sí, però jo crec que és fruit d’un sistema que s’ha dissenyat específicament perquè sempre sigui així.

Avui no parlaré del dèficit fiscal perquè és un tema prou escrit i debatut. Vull parlar d’un mal disseny de la distribució de l’IVA de la importació d’empreses catalanes. És sabut que Catalunya exporta i importa el 26% del que fa Espanya; té una economia molt oberta a l’exterior, amb qui competeix. L’exportació de mercaderies representa el 33,1% del PIB de Catalunya i el 6,3% del PIB total d’Espanya. Tenir una economia oberta a l’exterior és un impuls a la modernització del país, al desenvolupament, a la recerca de productes i a la millora de l’organització social. Per tant, la inversió pública és imprescindible per mantenir la velocitat d’aquest impuls, raó per la qual és un greu error infrafinançar les obres públiques a Catalunya. Per entendre-ho, recordo una frase del govern d’Aznar, a finals dels anys noranta, que deia que, per fi, l’economia de Catalunya ja no era imprescindible per a l’equilibri de l’espanyola. Havien trobat el mecanisme financer per sobreviure sense el sector exterior.

Catalunya exporta i importa una xifra similar, uns 110.000 milions, dels quals 38.600 milions provenen de fora de la UE. L’IVA d’importació mitjà ponderat és del 18%, i la recaptació deu ser d’uns 7.000 milions. Fins ara, el 50% de l’IVA que es recull a cada comunitat es destina directament al seu finançament. Però això no passa amb l’IVA d’importació, que recull l’autoritat duanera i es reparteix entre totes les comunitats segons el seu pes de consum, que pot ser d’un 19% a Catalunya. Catalunya hauria d’ingressar 3.500 milions i només n’ingressa 1.330 per la redistribució. Un model que només reparteix l’IVA segons el consum intern de les famílies ignora que, per consumir, primer s’ha de produir. Si Catalunya actua com a «fàbrica i motor», però el finançament es calcula com si fos només un «supermercat», el sistema està greument distorsionat. L’activitat industrial, logística i d’importació per a l’exportació desgasta Catalunya: les carreteres es degraden pels camions, els ports necessiten inversió, les xarxes elèctriques i ferroviàries pateixen pressió, i les escoles i universitats catalanes han de formar els enginyers i treballadors que fan possible aquesta recerca i desenvolupament (R+D). Això penalitza l’economia exportadora, esdevé un coll d’ampolla en les infraestructures i no afavoreix la recerca, el desenvolupament i la innovació. Catalunya és tractada com un territori consumidor, ignorant que és una plataforma productiva global, cosa que suposa un càstig directe a la internacionalització.

Per què passa això? Pel model que Aznar va impulsar fa més de 25 anys: la construcció d’un Madrid federal que xucla els recursos de l’Estat. En un informe d’Economistes pel Benestar es calcula que l’efecte capitalitat de Madrid és de 28.000 milions d’euros. L’efecte de l’IVA de les grans empreses que tenen la seu social prop del nucli de poder de l’Estat, la concentració de serveis auxiliars d’alt valor afegit que arrosseguen -grans bufets d’advocats, consultores internacionals, agències de publicitat, banca d’inversió- i la concentració d’alts executius i funcionariat aporten una recaptació fiscal immensa a la seva comunitat. Gràcies a això, la Comunitat de Madrid pot fer dúmping fiscal eliminant l’impost de patrimoni, bonificant el 100% de l’impost de successions i rebaixant el tram autonòmic de l’IRPF. Això genera un efecte crida de grans fortunes d’altres comunitats autònomes que es traslladen a Madrid per pagar menys impostos, buidant la resta d’Espanya.

El resum és que l’Estat espanyol està descapitalitzant el seu teixit industrial real per alimentar una macrocefàlia financera i administrativa a Madrid. És un suïcidi econòmic per a la competitivitat de tot l’Estat a mitjà i llarg termini. No és només que el model de Madrid sigui ineficient o injust; és que la seva pròpia naturalesa -d’aquí ve el disseny- genera un ecosistema ideal per a la corrupció i el capitalisme d’amiguets (crony capitalism). Quan l’economia no depèn de competir als mercats internacionals exportant productes -com fa la indústria catalana-, sinó de la proximitat al poder polític, el valor real se substitueix per les influències. El BOE és el principal motor econòmic, l’economia de favors i les portes giratòries esdevenen claus, i la construcció d’infraestructures a la comunitat, com les autovies radials, és un nexe de corrupció.

Aquests 28.000 milions d’efecte capitalitat tributen un 38% i aporten el 50% de l’IVA i de l’IRPF, uns 4.500 milions. Al seu costat, l’IVA d’importació de Catalunya es reparteix amb la resta de comunitats, amb una pèrdua de 2.170 milions, havent de suportar els costos en infraestructures d’una exportació de 110.000 milions i el pas de les exportacions del Llevant, des d’Almeria fins a la Jonquera, de 43.200 milions d’euros.

No ens han d’estranyar els conflictes de corrupció de l’Estat perquè és el model que va dissenyar Aznar: el control dels jutges, les converses en llotges, els restaurants de luxe i els bufets d’advocats d’exalts càrrecs de l’Estat conformen la corrupció institucionalitzada, menyspreant la meritocràcia i la productivitat. Catalunya té dificultats per desenvolupar-se per un infrafinançament continuat des de fa 25 anys, fruit d’un sistema que premia les bombolles, els favors i la corrupció. Tot predissenyat per les elits del país.

Subscriu-te per seguir llegint