Els amics argentins

He parlat als darrers dies amb alguns dels meus amics argentins. A poc a poc van recuperant-se. Fa quatre anys em vaig alegrar de la victòria sobre França a la final del mundial de Qatar. Aquí, llavors, teníem pel mig el factor emocional de la recent sortida de Messi del Barça per la greu situació financera del club. D’altra banda, a l’Argentina reclamaven a Leo que fos compromès, líder i guanyador. Si no hauria estat així, el mataven. Aquests amics donaven per fet que els catalans vivíem la final amb una certa ambigüitat. Cadascú se sap el seu. Però el que és un fet indiscutible és que un gironí, Pau Cubarsí, va evitar que s’anés als penals. Per cert, que he vist a les xarxes com un grup de nois canviaven la lletra, però no la música del «Yo soy español, español, español…» pel crit «Jo soc d’Estanyol, d’Estanyol, d’Estanyol…», el poble del gran Pau.

Durant un temps viatjava un cop a l’any a Buenos Aires. Prou per comprovar com són els «porteños» i com de certs alguns dels tòpics que s’atribueixen als habitants d’un país pel que tinc estimació malgrat una fatxenderia que no deixa de ser simpàtica per excessiva. En general, tenen un alt concepte de si mateixos. És indiscutible la seva resiliència i «aguante» en tots els ordres que, quan es tracta del futbol, els porta a una forma agònica de passar eliminatòries per arribar a la final del mundial. He d’explicar el concepte «aguante» aplicat a la terminologia específica del futbol argentí. Als clubs i especialment a la selecció. Es tracta d’un suport incondicional innegociable dels afeccionats cap als seus jugadors, sense concessions d’esportivitat cap al rival. Carlos Salvador Bilardo, seleccionador argentí que va guanyar el mundial del 86 afirmava detestar el fair play com antítesi de la competitivitat si cal violenta. Se li atribueix una coneguda frase: «al rival, ni agua!». Es va veure.

Vaig tenir un amfitrió excepcional el primer cop que visitaria Buenos Aires el desembre de 1993. Havia conegut a través d’en Joan Cortey a Miquel Vigas Massoni, industrial taper palafrugellenc instal·lat a Buenos Aires després de la guerra civil. Ja jubilat passava els estius a Calella visitant una de les seves filles, l’única que havia tornat d’Argentina. Amb en Cortey i en Lluis Falgàs organitzàvem a en Miquel i esposa alguna visita com per exemple al congrés dels diputats i alguns dinars quan ells passaven per Madrid arribant o tornant de l’Argentina on hi havia la resta de la família: filles, gendres i nets. El seu germà era en Josep Vigas, bon amic meu, empresari al capdavant de la important empresa surera J.Vigas que avui gestionen els seus nets.

Eren les nou del matí d’un dia calorós i amb xafogor intensa, el desembre de l’hemisferi sud, quan el recepcionista de l’hotel- jo acabava d’arribar amb el vol nocturn de Madrid- m’informava que un senyor m’estava esperant a la cafeteria. Era en Miquel Vigas que em va rebre al crit de “deixa la maleta a l’habitació i baixa que t’ensenyaré Buenos Aires”. Aquesta escena es va repetir any darrere any fins que vaig deixar d’anar al país amb aquella continuïtat. La ruta acabava sempre dinant un “bife” a un restaurant de la carretera panamericana per després anar a casa seva al barri de San Isidro a saludar la seva dona mentre assajava una migdiada al sofà que rutinàriament feia coincidir amb el Telediario de les 9 del vespre, hora espanyola.

Ja al cotxe i mentre anàvem cap al port em deia en Miquel “a aquest seient on ets, però a un altre auto li feia aquesta ruta a en Josep Pla sempre que venia a l’Argentina”. Josep Pla hi va viatjar als anys cinquanta i a principis dels seixanta diverses vegades, de les seves estades i de les converses amb en Miquel Vigas n’hi ha un bon testimoni a la seva obra completa. En aquestes circumstàncies em vaig sentir doncs un privilegiat. La seva narració sobre com era aquell país i el tarannà eren precises, enginyoses i fetes amb mentalitat absolutament palafrugellenca de qui enyorava sobretot la tramuntana. Parlava amb coneixement i escepticisme del peronisme que ho va capgirar tot, el futbol vist amb passió malaltissa, l’apogeu de la psicoanàlisi perquè molts no saben qui són ni d’on venen o la degradació de la moneda i la inflació. I del “asado”, litúrgia de socialització extrema que un dia va preparar un dels seus gendres al jardí de casa, que em va permetre entendre des del matí, encenent les brases fins al vespre, en acomiadar-nos tots entre converses apassionades, l’essència de l’argentinitat

Subscriu-te per seguir llegint