Sempre hi haurà algú a la teva ultradreta

El més sorprenent dels radicalitzats d’última generació és que es creuen més extremistes que ningú, una seqüela del grau de desesperació o descontentament a què han arribat. Sense ànim de refredar l’entusiasme acabat de descobrir que dona sentit a les seves vides, sempre hi haurà algú a la teva ultradreta. Aquesta evidència es coneixerà d’ara endavant com la paradoxa del cunyat.

L’efecte Doppler de la ultradreta consisteix en el seu allunyament interminable dels rojos, a mesura que avança la seva acceptació burgesa. Al país que ens ocupa, l’assimilació progressiva de Vox discorre en paral·lel a la dédiabolisation, de traducció innecessària, del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen, o a la moderació exemplar de Giorgia Meloni. Tanmateix, aquesta normalització es combina amb la incubació de grupuscles que debiliten la matriu ultradretana. En el llenguatge pròxim, migren de la «prioritat nacional» al «Moviment nacional».

En una esfera, sempre hi ha un més enllà, encara que tendeixi a repetir-se. La ultradreta es nodreix del rebuig i repel·leix la integració. La pulsió íntima cap a la concòrdia, la necessitat d’agradar, no compta en partits que només tenen sentit des d’una pugna frontal. Sense anar més lluny, Vox fa agenollar el PP per demostrar la seva puixança, però repudia l’acollida servil dels populars perquè s’alimenta de la discòrdia. De Santiago Abascal cap avall, han sorgit de la mare nodrissa franquista i necessiten consumar el parricidi freudià.

Abans de continuar, escau l’autojustificació reglamentària de cada ocasió en què s’aborda la ultradreta com un actor polític més. Als qui considerin repugnant parlar de l’extremisme amb una certa delicadesa o amb possibilitats de teràpia, convindria recordar-los la biografia exemplar de personatges com Adolfo Suárez. O repassar-los, amb el professor John Gray, que no hi ha marxa enrere en el populisme de Trump, segons va assenyalar l’ultrapessimista anglès a la Fundació March.

Les enquestes s’inunden de gràfics sobre el flux de vots entre els vasos comunicants dels partits polítics, una dada falsa com totes les mesures basades en la mentidera experiència personal. A més, l’auge de la ultradreta no es produeix quan aconsegueix captar votants d’altres formacions, sinó en el moment en què atrau dirigents aliens. Com bé ensenya l’experiència de Florentino Pérez, l’essència del projecte reposa en els fitxatges de nivell; la resta se us donarà de més a més.

Simètricament, el perill més gran per a l’extrema dreta no consisteix a perdre la seva etiqueta satànica, ni a ser imitada pels seus veïns «atrapa-ho-tot». L’amenaça apareix quan es constata que sempre hi haurà algú a la teva ultradreta. Per exemple, el 2,6 % consistent que l’últim CIS atribueix a S’ha Acabat la Festa, d’Alvise Pérez, és l’obstacle que allunya Vox de la reconfortant riba del 20 % dels sufragis. El percentatge de la cinquena força estatal, per damunt de Podem en l’últim lliurament, està corroborat per altres sondejos i s’ha reflectit amb solvència gairebé científica en el circuit recent de quatre eleccions autonòmiques.

Un personatge insignificant amb un megàfon entorpeix l’avenç imperial. La colonització de noves ultradretes no és un fenomen exclusivament espanyol. Nigel Farage se les prometia molt felices com a nou primer ministre del Regne Unit amb la formació Reform UK, al crit digne de Feijóo que una simple migranya no justifica una baixa laboral. El diputat anglès ha estat escapçat en principi per la corrupció, però la seva estupefacció i l’erosió del seu lideratge van sorgir davant l’auge sobtat de Restore UK, de Rupert Lowe, que es distingeix únicament per radicalitzar les propostes de l’apòstol del Brexit.

També Le Pen ha hagut de lluitar amb intel·lectuals racistes de la talla d’Éric Zemmour per defensar que el Reagrupament Nacional és la ultradreta autèntica. Alternativa per Alemanya ha de bufar i xuclar alhora davant partits polítics que fan un pas més cap al nazisme. I només la rauxa catalana explica la solució híbrida d’Aliança Catalana, que combina independentisme i antiislamisme. Amb aquesta recepta estranya, el col·lectiu de Sílvia Orriols s’ha situat a l’altura de Junts i ERC en les eleccions de la seva comunitat.

En el cas més inversemblant, hi ha un truc per aconseguir que Trump aparegui com un liberal, i consisteix a revisar les propostes formulades a la dreta del MAGA, on el negacionisme dels camps d’extermini nazis serveix només de porta d’entrada. La proliferació d’ultradretes explica que els creixements espectaculars dels extremistes s’encallin sense arribar al 30 % dels vots. Així va passar amb el 28 % d’AfD a Alemanya. La teòrica pujada de Vox consisteix a retornar-lo a les cotes del 2019, i ja s’ha observat la decepció relativa a les autonomies amb votació recent.

Espanya viu ancorada en la paradoxa que, a mesura que augmenten els escàndols del PSOE, s’accentua l’estancament a la baixa de Feijóo. El líder de l’oposició ha d’agrair ara a la multiplicació d’ultradretes la seva consolidació com a aspirant més qualificat a la Moncloa, després d’haver estat superat de manera consistent per Abascal.

Subscriu-te per seguir llegint