1993-2026, la meva vida al Diari de Girona

L’article que tenen avui els lectors i lectores a les seves mans és l’últim de la meva vida com a col·laborador al Diari de Girona, en el qual vaig iniciar la meva activitat el maig de 1993, més exactament el dia 2, amb un article dedicat als reptes del sindicalisme.

En els meus quaranta-set anys de vida acadèmica i investigadora, dedicada a l’estudi del món del treball, vaig conèixer multitud de casos en els quals es plantejava l’extinció de les relacions de treball, de tal manera que molts d’ells acabaven sense acord de les parts i amb posteriors conflictes davant dels jutjats i tribunals, mentre que uns altres sí que aconseguien un acord que satisfeia a totes dues parts ja fora de caràcter individual o col·lectiu.

En el meu cas concret, haig de dir amb orgull que es tracta d’un final molt agradable, ja que només puc donar les gràcies a la direcció del Diari i aquells amb els quals he mantingut la relació durant els més de trenta-tres anys de col·laboració i que em van oferir l’oportunitat de traslladar les meves tesis, pensaments i inquietuds sobre la vida laboral, i molt més, ja que també he abordat molts continguts d’interès social, i posar-les en coneixement de totes aquelles persones que són lectors i lectores d’aquest important mitjà de comunicació.

Si haig de concretar el meu agraïment per aquesta molt agradable etapa de la meva vida en un mitjà de comunicació és obvi que la persona de referència és Jordi Xargayó, que em va animar, en una reunió celebrada a mitjan abril de 1993 en el despatx del deganat de l’edifici provisional que acollia els estudis de Dret a Fontajau, a publicar al Diari. Publicacions, que durant diversos anys, van tenir caràcter setmanal i que més endavant es van convertir en quinzenals. Recordo amb especial afecte quan Jordi em va comunicar, igual que va fer amb altres col·laboradors, que havia de donar per finalitzada la nostra relació durant la pandèmia, per no poder pagar als articulistes, i li vaig respondre que allò que em motivava per a escriure els articles era l’afecte que tenia cap al Diari i els seus lectors i lectores, i de cap manera la remuneració, i l’acolliment positiu que va tenir la meva resposta per a continuar sent col·laborador del Diari fins a aquesta data. No menor agraïment ha de ser el dirigit al seu actual director, Josep Callol, i molt especialment a Alfons Petit, redactor en cap, que sempre m’ha facilitat molt el meu treball i, com a bon periodista, m’ha fet les observacions oportunes quan un article s’excedia dels límits marcats (defectes molt propis del món acadèmic, quan creus que ha d’explicar tot l’hagut i per haver sobre la temàtica que abordes), i m’ha cridat l’atenció, o més correctament m’ha recordat, quan m’oblidava d’enviar-ho, una cosa que certament ha ocorregut en poques ocasions, afortunadament!

Han estat més de nou-cents articles els publicats des d’aquell dia 2 de maig de 1993, en el qual reflexionava sobre els reptes del sindicalisme i hagués pogut acabar la meva relació periodística, que de cap manera la d’amistat, amb el Diari escrivint un article sobre aquests reptes, només que ara en una vida laboral, social i política sensiblement distinta de l’anterior però en la qual no ha canviat la relació de dependència i de subordinació de les persones treballadores en les relacions de treball. I també hauria pogut escriure sobre les desigualtats socials existents en aquells dies i que ara, lamentablement, s’han incrementat per a una part de la nostra societat. Per això, si em fixo en els quatre articles que van seguir al primer, dedicats a la importància de la formació professional, les propostes per a lluitar contra la desocupació, els factors econòmics i polítics en el món del treball, i els desafiaments polítics a la dècada els noranta, crec que tots ells són «exportables» a 2026, necessàriament, això sí, tenint en consideració els canvis esdevinguts.

Com és obvi, és impossible resumir en un article tot allò que he tractat d’explicar en aquests més de nou-cents, si bé sí que puc afirmar que sempre m’ha guiat l’interès per posar a la disposició dels lectors i lectores el meu coneixement i parer sobre diversos continguts que estava segur, i ho segueixo estat, que els interessaven, i afectaven directament, a molts i a moltes d’elles. Ara bé, hi ha dos articles que sí que crec que han de ser recordats per part meva: el primer, amb especial tristesa, en ocasió de l’assassinat de qui fou president del Tribunal Constitucional, Francisco Tomás i Valiente, i en el qual cridava, com a degà dels estudis de Dret, a una concentració a la nostra seu per a la seva denúncia pública; el segon, en el qual certament també hi havia una mica de tristesa però completament distinta de l’anterior, va ser el publicat en ocasió de la meva marxa de la Universitat de Girona després d’haver obtingut la plaça de catedràtic a la Universitat Autònoma de Barcelona, el primer article en el qual ja no apareixia la referència a la meva condició de catedràtic de la UdG que vaig utilitzar des del meu nomenament a la fi de 1993.

Tancar una etapa no significa oblidar-se, ni de bon tros, del Diari, del qual soc lector habitual, i per descomptat encara menys de Girona, dels meus amics i amigues, i de la seva Universitat, en la qual em trobo sempre com a casa meva i a la qual acudeixo sempre que m’ho demana el que fora el meu deixeble i que actualment s’ha convertit en mestre per a uns altres i altres joves, el professor Ferran Camas. Així segur que seguirà.

Moltes gràcies a totes les persones que han llegit els meus articles. Moltes gràcies a la direcció de Diari per haver confiat en mi durant 33 anys. Ha estat un plaer.

Subscriu-te per seguir llegint