Continuïtat, seny i ironia

Fa pocs dies llegia al Diari de Girona un suggeridor article de Carles Duarte sobre el centenari de Josep Mercader, fundador del Motel Empordà. Més enllà de l’homenatge a una trajectòria excepcional, Duarte reivindicava el valor de la continuïtat: aquelles persones, institucions i projectes que travessen les generacions sense perdre la seva essència.

La lectura em va portar de seguida a Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora. Publicat el 1944, en ple exili, és sorprenent que una de les reflexions més lúcides sobre el nostre caràcter col·lectiu fos escrita precisament quan Catalunya vivia un dels seus moments més foscos. Ferrater Mora hi identificava quatre actituds que havien configurat la nostra manera de ser: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia.

No les presentava com unes virtuts innates, sinó com una exigència moral. Una manera d’habitar el país.

La que més m’interpel·la és la continuïtat. Vivim en una societat fascinada per la immediatesa. Tot ha de ser nou, ràpid i efímer. Sembla que només tingui valor allò que acaba d’aparèixer. Davant d’aquesta acceleració, reivindicar la continuïtat és gairebé un acte de rebel·lia.

Però la continuïtat no és immobilisme. No consisteix a conservar les cendres, sinó a mantenir viva la flama. És la llengua que cada generació rep i enriqueix; són les entitats culturals que sobreviuen gràcies al compromís de moltes persones; són els negocis, les escoles, les revistes i les tradicions que acaben formant part de la nostra memòria compartida. També a Blanes en podríem posar molts exemples.

Ferrater Mora hi afegia el seny i la mesura. No com a sinònims de prudència acomodatícia, sinó com la capacitat de comprendre la realitat abans d’actuar i d’evitar els excessos que sovint acaben destruint les causes que pretenen defensar.

Costa no pensar en la Catalunya actual. Fa massa anys que vivim atrapats en una dinàmica de polarització on els matisos semblen haver desaparegut. Les xarxes socials premien l’exabrupte i castiguen la reflexió. El soroll ha substituït massa sovint el diàleg.

I encara hi ha una quarta actitud que em sembla imprescindible: la ironia. No la burla fàcil, sinó aquella intel·ligència que ens recorda que ningú no és propietari de la veritat. Sense ironia, les idees es converteixen en dogmes; amb ironia, continuen sent espais oberts al diàleg.

Potser el millor homenatge que podem fer avui a Ferrater Mora no és citar-lo, sinó practicar-lo. Recuperar la continuïtat davant de la frivolitat, el seny davant del soroll, la mesura davant dels excessos i la ironia davant dels fanatismes.

No estic segur que això resolgui tots els nostres problemes. Però sí que tinc la certesa que, sense aquestes quatre actituds, serà molt difícil construir un país que mereixi ser continuat.

Subscriu-te per seguir llegint