Els límits del creixement sostingut

Passen els anys, les dècades, es succeeixen governs i seguim instal·lats bé en l’optimisme tecnològic (en última instància les innovacions tecnològiques ens salvaran del desastre), bé en el nihilisme ara ja força generalitzat, que anem cap a la fi de la història, la humanitat, l’espècie o la civilització (al gust del consumidor) i que el millor que podem fer és gaudir del present i demà Déu dirà. O sigui, que no tenim remei.

A hores d’ara, fixem-nos com el famós concepte i model pel «desenvolupament sostenible», tan innovador i trencador en algun moment dels anys 80-90, a tot estirar l’any 2000, ja quasi ha desaparegut de l’escena. Atès que s’ha imposat any rere any la realpolitik del «creixement sostingut», que pot sonar igual, però no és el mateix, ja que quasi totes les polítiques econòmiques i de tota mena, fiscals, monetàries, etc., queden condicionades a aquesta lògica de l’economia de mercat (on queden les polítiques socialdemòcrates?), obertament neoliberal i sense correctors (abans encara hi havia algun tipus de política, ara només pal·liatius, i els Governs no són ONG).

La locomotora sense frens del creixement sostingut, fa que es converteixi en pensament únic i única alternativa. Hem de créixer més que l’any passat, i punt. Com, és el de menys, i a quin preu, ja s’ho trobarà qui vingui darrere.

Certament no tothom hi està d’acord, i el nou concepte ara alternatiu és el de decreixement. En alguns cercles, ser decreixentista avui és l’alternativa a ser sostenible, terme tan rebregat, pervertit, grapejat i buidat de contingut, que només dir-lo provoca arcades. Però en realitat, el decreixement ja fa anys que està inventat, com veurem tot seguit.

Una vegada més, he de recordar un rigorós informe i la posterior seqüela que va marcar tota una època i que passarà als annals de la història com el primer toc d’alerta científic en l’àmbit mundial, que el camí que estava agafant el món no era l’adequat: l’any 1972 primer amb Los límites del crecimiento i 20 anys després amb Más allà de los límites del crecimiento. De fet va haver-hi encara una tercera entrega, no serà pels avisos, Los límites del crecimiento, 30 años después. Informes exhaustius publicats o encarregats, segons el cas, pel prestigiós en el seu dia i avui desaparegut en combat «Club de Roma», un think-tank de prospectiva, vinculat a la UNESCO, que avui no sap, no contesta. Potser per aquesta raó, les encícliques de l’anterior Papa Francesc Laudato Si (un autèntic tractat ambiental i climàtic) i la recent del Papa Lleó XIV Magnifica Humanitas (el millor que s’ha escrit darrerament sobre la deïficació de la tecnologia, els riscos de la IA i el transhumanisme), estan omplint el perfil baix de l’actual Club de Roma.

Que es venguessin 10 milions d’exemplars del primer informe a més de 30 països, i que fos durant anys una guia per on s’intentava cercar una alternativa, fins i tot per alguns governs socialdemòcrates, no va ser suficient. Potser es va cometre l’error, un error que es repeteix avui en molts altres aspectes, i és el de no fer partícip a la població d’aquesta alternativa. Aquestes obres haurien hagut de ser assignatures i lectures obligatòries des de fa anys als plans d’estudis d’instituts i universitats, i lectura obligatòria per part de tota classe de càrrecs electes, siguin regidors o alcaldes, consellers, diputats, senadors, etc.

No va ser un error i sí una negligència en aquest cas, que el Conveni de Canvi Climàtic de Nacions Unides, acordat a la Conferència de Rio el 1992, signat per 194 països, entre ells Espanya i també Catalunya, no fos implementat aquí com així explicitava el mateix Conveni, com a eina educativa i formativa a tots els nivells dels sistemes educatius i la societat, per tal de, atenció ara, fer partícips als ciutadans de cada país i conscienciar i sensibilitzar a fi que el conjunt de la població estigues orientada a l’acció climàtica. Això ja fa molts anys que no es fa ni a petita escala. I no confonguem el que s’hauria de fer a l’engròs, amb el concurs de totes les administracions, els mitjans de comunicació públics i amb concertació amb la societat civil, gremis, sindicats, ONG... arribant a tots els racons, amb el que s’ha fet, que és crear Càtedres a dojo, que no deixen de ser regnes de taifes acadèmics, per a major glòria de professors i acadèmics que fan «carrera» funcionarial i que necessiten com les Universitats i empreses que les promouen, «fer veure que fan». És evident fa anys, sobretot des de la declaració d’emergència climàtica a Espanya i Catalunya, que es nota a faltar una campanya nacional i estatal, amb caràcter d’ordre executiva d’interès general, de prioritat nacional, per tal que el gruix de la població tingui aquesta formació o «carnet de conduir» sostenible i homologat per l’Administració.

Això no s’ha fet, i ara ens trobem 40 anys després, que el nivell de credibilitat sobre l’acció climàtica, ha disminuït tant que no només ha creat desafecció, sinó un retrocés gràcies al qual el retardisme de les institucions viu confortablement. Això a la vegada ha sigut i és munició pels Nimbys (aquí no, ni aquí ni enlloc) i el negacionisme, doncs si tan greu és l’emergència climàtica, i no es nota que ho estiguem amb mesures que colpegin el nostre benestar consumista, és que no deu ser tan greu. En definitiva, les institucions retardistes són les màximes responsables de l’actual desafecció. No el negacionisme climàtic que es fa servir com espantall.

Subscriu-te per seguir llegint