Ocupacions: inquietud i inseguretat

Fa pocs dies una persona coneguda, treballadora i complidora de les seves obligacions, em comentava el greu calvari que està passant un familiar seu a causa de l’ocupació il·legal d’un seu habitatge. Els mals de cap, el temps perdut per denúncies davant la policia municipal i els mossos, on s’exigeix al propietari que acrediti documentalment qui és, el seu domicili, la seva representativitat i la titularitat de l’habitatge ocupat, una vegada i una altra. Em comunica també que els ocupants punxen reiteradament el llum de comptadors dels veïns, relloguen amb altres necessitats alguna de les habitacions i no col·laboren al manteniment i neteja dels espais comuns. Els veïns que abonen el preu dels seus subministraments de llum i aigua, contribueixen a les despeses comunes i paguen els seus impostos, no acaben d’entendre com és tan dificultós impedir que aquelles persones que, sense cap dret objectiu, i que abusen fruint dels béns aliens, al marge de les lleis, segueixin mesos i mesos sense que ni jutjats ni policia hi posin remei.

El tema de les ocupacions il·legals, en els últims anys, s’ha convertit en un problema social, jurídic i de convivència i que posa en relleu una realitat incòmoda i mancada de sentit comú: en part, són els particulars els que assumeixen involuntàriament la càrrega que correspondria a l’Estat i les altres administracions. Queda ben patent, pels fets que tothom coneix, que hi ha una manca escandalosa d’habitatges socials, que es combina amb un marc legal insuficient per protegir efectivament la propietat privada. Malauradament, la tolerància institucional davant les ocupacions genera un perillós missatge, si ocupes, tens més protecció que si ets el propietari.

Les ocupacions s’han convertit en un problema estructural, aprofitat per màfies sense cor que, abusant de la bona fe i de la necessitat d’altres, tenen realment un mercat amb habitatges que no els pertanyen. Un tema penal s’ha convertit en un simple tràmit administratiu. Això motiva que molts propietaris hagin de recórrer un injust calvari en el qual han de demostrar que són els legítims propietaris, han d’iniciar processos judicials, assumint els corresponents costos econòmics, han d’esperar mesos fins a la resolució judicial i fins i tot han de fer-se càrrec de despeses ocasionades pels ocupants inconsentits. Indirectament, s’obliga als particulars perjudicats per les referides ocupacions a ser prestadors de serveis socials, proporcionant habitatge a qui no en té. I no hem d’oblidar que és l’Estat i les diverses administracions públiques les que tenen obligació de garantir polítiques d’habitatge social, ajudes a les famílies vulnerables i lleis justes que garanteixin el dret dels propietaris de disposar del que és seu, i promoguin mecanismes de protecció per evitar situacions de desnonament traumàtic, i no a costa dels particulars.

Subscriu-te per seguir llegint