Escolteu els profetes!

En el darrer article publicat parlàvem del Rellotge de la Devesa, que dit sigui de passada l’Ajuntament de Girona encara no ha posat a l’hora, comentàvem que havíem estat testimonis d’una sortida organitzada pels Amics de la Unesco/Salvem la Devesa, amb la participació de la gent de Mou-te en bici en la qual es proposaven visitar el parc urbà més gros de Catalunya, acompanyats del gran especialista en el tema, l’enginyer forestal Narcís Motjé.

Cal dir que gairebé cada dimecres Mou-te en bici organitza sortides amb tàndems, en les que hi participen socis invidents, per descobrir diferents indrets de la ciutat. Aquests tàndems són guiats, entre d’altres, per alguns amics nostres com ara en Jordi Creixans o en Salvador Llorente, dos activistes incombustibles, gairebé eterns de la ciutat que, al llarg de les darreres dècades han participat en multitud d’activitats i en les lluites més diverses.

En el cas que ens ocupa, la sortida també va comptar amb la presència del president de l’entitat, en Xavier Corominas, un altre històric que té el cul pelat picant pedra, ara des de la base i, en altres èpoques tenint importants responsabilitats institucionals.

En Narcís Motjé està esverat perquè veu que des de l’ajuntament no es prenen els seus estudis i recomanacions gaire seriosament i segons proclama amb insistència, si no es dona aviat un cop de timó, pensa que podem passar de tenir el parc urbà més gros de Catalunya a tenir el cementiri d’arbres més important del Principat.

Fa temps que en Motjé predica, espero que no sigui en el desert, i alerta que el parc de la Devesa està en perill, ho ha dit en diversos informes, en articles publicats en el Diari de Girona, per citar-ne dos dels més emblemàtics: Els plàtans de la Devesa i el canvi climàtic (2023) en el que tracta els efectes de la sequera i l’escalfament sobre l’arbrat i, més recentment, Per què cauen els plàtans de la Devesa (25/6/25) on explica els motius de la davallada d’alguns exemplars i què cal fer per revertir aquesta situació.

En Narcís Motjé és un apassionat, un autèntic malalt de la Devesa, per a ell la Devesa no és un bosc qualsevol sinó un patrimoni viu que requereix una gestió continuada, això vol dir reg intens, seguiment sanitari, reposició progressiva dels exemplars amb problemes i sobretot actuar amb criteris professionals i escoltant a la gent que hi entén.

A la visita ens va parlar d’una nova malaltia que amenaça alguns arbres. És el que ell anomena el mal de l’ou ferrat. Els primers símptomes són uns petits bonys en el tronc que poc a poc van prenent un amenaçador color groc que diu Motjé, anuncia una nova plaga.

A l’època d’en Quim Nadal, en Motjé va ser nomenat director tècnic de l’arbrat, ara ja jubilat, des de fora continua sent un corcó i continua advertint a tothom qui el vol escoltar que el parc urbà més important de Catalunya està en perill.

Narcís Motjé proposa solucions. Segons ell, per salvar el parc caldria que des de la plaça del Vi s’invertís anualment entre 50.000 i 100.000 euros en un pla de salvament del parc que hauria de tenir un suport majoritari de les forces polítiques i que caldria que tingués una perspectiva de 12 a 20 anys.

A banda de la Devesa, també soc un usuari habitual d’altres parcs i jardins de la ciutat, com el de Vista Alegre, just darrere del meu estudi, amb arbres més joves i alguns equipaments esportius que el barri agraeix.

Una de les àrees verdes que m’agraden més és el parc del Migdia, amb el seu petit estany, sortidor i gespa per estirar-se i jeure. La zona de bosc a Montilivi també és un dels espais plaents que frueixo, així com la zona verda que hi ha al voltant de la plaça ciutat de Figueres.

Em cau més lluny, però també hi he anat sovint, el parc Jordi Vilamitjana de Santa Eugènia per gaudir-lo i també per defensar-lo amb els amics Creixans, Llorente i veïns de la zona, de la gent que vol enderrocar-lo per fer-hi pisos. Alguns polítics ben coneguts d’aquesta ciutat estaven a favor del parc quan eren a l’oposició i ara se situen al costat de les excavadores. Esperem que, ara que tenim pressupostos a la Generalitat, es pugui salvar finalment aquesta zona verda vital per al barri, tot i que m’ha dit algú que els ha vist que no hi ha cap partida concreta que parli d’aquest tema.

Històricament sempre he donat suport a les lluites locals a favor del territori a Sant Daniel, Girona i Salt, també conec la zona de Les Pedreres que la veritat bruteja força, tot i que no es veu gaire, atès que és una zona on la gent no hi va tant. Recordo quan hi anàvem amb els mestres de l’Annexa a visitar a la família Amador que portava els seus fills a l’escola.

A la meitat del segle XX, quan era jove, anava molt a la Vall de Sant Daniel. Un dels llocs que més m’agradava era la placeta de les sardanes, que encara conserva avui un promontori de pedra on se situaven els músics de la cobla. Aquella zona aleshores era molt concorreguda pels pintors. Allà històricament m’hi he trobat els Perpinyà, pare i fill, els Colomer i en Jep Romà que ara està passant un mal tràngol...

Els pintors teníem altres zones a Girona, els voltants de les ribes del Ter, Torre Gironella i la muntanya de Montjuïc. Darrere la Catedral, en el límit de la muralla on ara Isidre Vicenç i Josep Tarrés hi tenen dedicats uns espais urbans, així com a la torre de la ciutat (antiga torre Alfons XII) i l’estudi de l’Ansesa Gironella són uns bons observatoris per a contemplar l’enorme panoràmica de la Devesa, el Canigó, el pla de Salt...

Ja ho diu l’Antic Testament, escoltem els profetes i fem-los cas, només així llegarem a les futures generacions aquests magnífics paisatges que els nostres ulls han pogut veure.

Subscriu-te per seguir llegint