Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Opinió

Més rodatges, menys cinemes

Un gat s'atura davant la porta d'El Modern, amb el cartell que indica el tancament del Truffaut.

Un gat s'atura davant la porta d'El Modern, amb el cartell que indica el tancament del Truffaut. / Marc Martí Font

Gran Via, Coliseu, Ultònia, Orient, Catalunya, Modern, Albèniz, Plaça, Lauren, Truffaut… Ara que Girona es converteix en una ciutat de rodatges, amb el Barri Vell com a plató principal, és bo recordar com també ho ha estat, fins no fa tants anys, de cinemes. Des que les primeres sales van arribar-hi a principis del segle XX, veïns i veïnes havien gaudit d’una oferta variada i, sobretot, propera, a l’hora d’anar a veure una pel·lícula. Però, de mica en mica, s’han anat perdent sales. D’aquí poc farà vint anys del tancament dels Lauren. Molt més a la vora queda el sobtat i brusc comiat dels Albèniz, i tan sols fa dues setmanes del dolorós adeu al Truffaut, que tant de bo pugui ser només temporal.

L’any 2001, amb l’entrada en funcionament dels Albèniz Plaça, Girona es convertia en la ciutat de les 34 sales: Una per cada poc més de 2.000 veïns, repartides entre els dos Albèniz, els Lauren, els Oscar i el Truffaut. El càlcul, avui, és ben diferent. Les úniques onze sales de la ciutat són als Ocine, els antics Oscar, i n’hi ha una per cada prop de 10.000 habitants. Són mons diferents, sí, i la manera de consumir pel·lícules ha canviat d’allò més per l’arribada de les plataformes, però no deixa de ser significatiu com, mentre cada vegada fem més rodatges a la ciutat, a Girona ens hem quedat, de mica en mica, amb un únic cinema. És clar que les generacions joves no sabem de què ens parlen, quan algú menciona la Plaça dels Cines, però segur que sabrem identificar per quins carrerons s’amagava l’Arya Stark de Joc de Trons o, d’aquí poc, per on corria la Lara Croft de Tomb Raider o en quin punt de la Catedral hi havia la Rapunzel d’Enredados.

Prop de la ciutat, és cert que també es pot anar a Salt, als Odeon de l’Espai Gironès, però, sense el Truffaut i el Col·lectiu de Crítics, una altra qüestió és que ja no es posa cara a qui escull la cartellera, i se sap que aquesta respon molt principalment a criteris comercials. Hi ha una humanitat que es perd, i de manera literal: Qui hagi estat al cinema recentment, ja haurà vist com les taquilles han desaparegut i les entrades, si no des de la web, es compren en màquines com les de les cadenes de menjar ràpid. Sembla que és cap aquí, on anem.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents