Misteris químics

En el bronze, que és la suma del coure i l’estany, no hi ha manera de reconèixer ni el coure ni l’estany. Sorgeix de la seva trobada, però com una aparició. Les coses no sempre són fidels al seu origen. De vegades ajuntes dos elements relativament humils i apareix alguna cosa nova, dura, sonora, gairebé noble. El bronze, per si no n’hi hagués prou, inaugura una edat històrica, una civilització. No va ser només una barreja, en definitiva: va donar lloc a una metamorfosi cultural. Per això ens sorprèn. Hi ha persones que, quan estan soles, resulten corrents, però que, en ajuntar-se amb d’altres, produeixen un tercer ésser inesperat. Dues mediocritats poden generar alguna cosa d’una intensitat enorme. O a l’inrevés: dues intel·ligències brillants donen lloc sovint a una amanida inerta. Hi ha converses que funcionen com aliatges. Un hi entra sent coure o estany i en surt convertit en una altra cosa irreconeixible.

Les paraules «coure» i «estany» són força prosaiques. «Bronze», en canvi, té ressonàncies èpiques: estàtues de prohoms, de generals, fins i tot de poetes llorejats, a més de campanes, medalles i trofeus sense fi. Sembla impossible que aquest terme provingui dels altres dos, igual que hi ha fills els trets dels quals no semblen procedir de cap progenitor visible, com si haguessin heretat gens d’un desconegut.

I després hi ha el miracle químic en si mateix: que la realitat permeti produir aquests salts. Que l’univers no sigui una comptabilitat plana, sinó un lloc on les combinacions produeixen caràcters nous. L’aigua, per exemple, tampoc no s’assembla a l’hidrogen ni a l’oxigen. De fet, si no en coneguéssim la fórmula, mai no sospitaríem que un líquid capaç d’apagar incendis està fet de dos gasos, un dels quals inflamable. L’existència té vocació de novel·la fantàstica, però en diem química per tranquil·litzar-nos. Potser el que suggereixen el bronze, i les estàtues que s’erigeixen amb aquest material per a esbarjo dels coloms, és precisament això: que vivim envoltats d’identitats aparents. Que gairebé res no és només allò que sembla ser. Que, en el fons, tots som aliatges.

Subscriu-te per seguir llegint