Un pacte imprescindible

Avui Espanya viu una emergència nacional a causa dels focs que afecten les comunitats autònomes de Madrid i Castella i Lleó. En altres indrets semblen ja estabilitzats, llevat de Toledo i la Vall d’Uixó, on els bombers continuen treballant de valent. Però davant d’una situació com aquesta són imprescindibles els acords entre els diferents operadors polítics. El fet que les relacions entre els dos principals partits de l’estat estiguin trencades és molt perjudicial per als ciutadans.

Al llarg d’aquesta darrera legislatura s’han sentit tota mena d’insults i provocacions tant al Senat com al Congrés de diputats. Aquesta circumstància fa que no siguin possibles els consensos ni els pactes d’estat. El PSOE aguanta el govern amb un esclop i una espardenya, mentre el PP té massa urgències per a arribar a la Moncloa. Indrets del centre de la península cremen, la qual cosa aprofiten dos piròmans dialectals com Ayuso i Puente per a llençar-se els plats pel cap. I això no porta enlloc i diu molt poc en favor d’aquests dos histriònics personatges del mapa polític espanyol.

Pedro Sánchez, malgrat els casos de corrupció que pateix, no està disposat a convocar eleccions i Núñez Feijóo és incapaç d’esgrimir un discurs mínimament engrescador. Ningú no sap què pensa el líder gallec davant reptes tan importants a l’Estat espanyol en matèria econòmica o territorial. Només sap dir cul d’olla al president del govern, la qual cosa no li dona ja cap rèdit electoral.

Totes les enquestes pronostiquen la victòria del PP, però amb una davallada significativa de vots. Si el PSOE pot perdre entre 3 i 4 punts, el PP en baixaria entre 1 i 2. Tot plegat, molt preocupant. No serà Feijóo qui jubili Sánchez de la Moncloa, sinó que serà Vox. La seva seixantena d’escons marcaran unes polítiques que seran molt perjudicials per al país. Feijóo es convertirà en un putxinel·li en mans d’un titellaire com Santiago Abascal. Nega la ultradreta el canvi climàtic, quan avui Espanya en pateix clarament les conseqüències. I Ayuso en els seus pressupostos retallà les partides dedicades a la gestió forestal i als bombers, mentre rebaixava els impostos i esmerçava diners a la promoció de la tauromàquia, com si fos una prioritat.

La comunitat de Madrid es veié obligada a passar la responsabilitat d’aquesta tragèdia al govern central. No tenia més remei davant la magnitud dels incendis. I Espanya, com ha fet França, demanà reforços a la Unió Europea. No hi ha dubte que és imprescindible la unitat d’acció davant catàstrofes d’aquestes característiques. No es poden repetir episodis com els de les inundacions del País Valencià, on s’enfrontaren els responsables polítics de les diferents administracions. I en aquest sentit una vegada més foren els ciutadans els grans perjudicats.

Avui més que mai calen acords parlamentaris davant l’escalfament global i un pacte d’estat on es plantegin i revisin les estratègies en la modernització pel que fa a la prevenció, els mètodes d’extinció dels focs i tot allò relacionat amb la seguretat dels veïns i veïnes.

Espanya camina enguany cap a les 150.000 hectàrees cremades, amb un foc com el de Los Gallardos (Almeria) amb tretze morts. I a les nostres contrades les Gavarres també n’han estat víctimes possiblement a causa d’una imprudència humana. Tot plegat fa pensar que cal urgentment cercar mesures consensuades davant d’un factor al qual la societat s’hi haurà d’acostumar, per la qual cosa la demagògia és del tot sobrera i més quan hi ha víctimes humanes.

Subscriu-te per seguir llegint