En diuen ressignificació

L’endemà que l’artista TvBoy mostrés en un mural com Ferran Torres besava la copa del Mundial de futbol, l’obra va ser vandalitzada, sobre l’original es podia llegir: «Puta Espanya, volem seleccions catalanes» i en un costat una estelada, segons l’exdiputat de la CUP Antonio Baños, no va ser un acte vandàlic, va ser una ressignificació, tampoc es va salvar dels vàndals el mural de l’artista Alberto Leon on es veia Luis de la Fuente amb la copa a la mà, volant pels aires mentre era mantejat, no hi ha dubte, és vandalisme, però també puritanisme, no en un sentit estricte, sinó per afinitat, un purità és un rigorista convençut que la vida mundana és obra del dimoni, un purità independentista és un fanàtic que està convençut que Espanya és una geografia satànica.

La història ens ensenya que els qui odien la democràcia només de treure la poteta per sota la porta de la política es dediquen a la ressignificació, Franco, després de la guerra civil no afusellava: ressignificava francmaçons i comunistes, els nazis no cremaven llibres, ressignificaven la literatura jueva, l’Holocaust no existí, existí una ressignificació de jueus, gitanos i pervertits, Hitler, Stalin, Pol Pot, el mateix Franco... han estat uns artistes amb un talent descomunal en l’art de la ressignificació, per descomptat que Antonio Baños no forma part de la caterva de sàtrapes, només aspira al fet que quan l’any 2029 Catalunya sigui independent, segons la profecia d’Alexandre Deulofeu, se’l nomeni comissari de l’oficina de la ressignificació integral del nou govern, disposaria d’una guàrdia de corps perquè la feina encomanada resulti efectiva i expeditiva, com ara ressignificar un futbolista de la roja amb el rostre del mateix Baños que per a l’ocasió s’hauria deixat mostatxos.

Imagineu-vos uns pares independentistes que han tractat d’inculcar als fills la idea que Ítaca és la terra promesa, com s’han de sentir en veure com la sang de la seva sang xiscla d’alegria quan Ferran Torres marca el gol de la victòria, s’han de sentir com el pare purità que li diuen que han vist les seves filles en una platja nudista, o com la mare puritana que amb mà amorosa mira les butxaques dels pantalons del nen abans de posar-los a la rentadora i es troba amb un preservatiu amb un gust de maduixa. S’ha dit que la victòria d’Espanya ha destapat un nacionalisme ranci, és cert, tots els nacionalismes són rancis, no ha estat menys ranci escoltar en algunes tertúlies la sonsònia de la catalanitat de la selecció.

Coincideixen en el temps la final del campionat del món de futbol amb la sentència del TJUE que dona el vistiplau a una amnistia per a la conciliació, els membres del TJUE sabran molt de dret internacional, però els seus coneixements sobre el nacionalisme en general i el català en particular són millorables, tan bon punt es dona a conèixer la sentència els líders independentistes treuen pit i només els falta dir que ho tornarem a fer i aquesta vegada millor, i Puigdemont comunica que pensa demanar a l’Estat espanyol una indemnització pels retards en l’aplicació de l’amnistia. Llàstima que David Foster Wallace, autor de La broma infinita, no estigui entre nosaltres, imagineu-vos que, si li donéssim com a material d’inspiració la insòlita declaració d’independència de Puigdemont, la seva tocata i fuga, la vida magra a Waterloo, les martingales del procés, l’amnistia de Pedro Sánchez, la de ses senyories del TJUE, una conciliació que al seu costat la guerra freda entre els EUA i l’URSS és un joc de nens, i la feina poc agraïda dels esquadrons de la resignació, crearia Una broma infinita 2, i com a subtítol: Tot el que us han explicat de la política és mentida.

Subscriu-te per seguir llegint