El futbol no és «El llac dels cignes»

Hi va haver un període curt de la meva vida que vaig jugar a futbol amb els juvenils del poble i el meu lloc en el camp era fer de reserva. Poques vegades el míster em treia i si ho feia era en una situació molt forçada, com la de tenir un grapat de jugadors malalts o si l’equip contrari era tan brut que atonyinava els nostres fins a lesionar-los i jo, com que era el reserva del reserva, sortia al camp.

En un enfrontament contra els de Mollet, cepats, tan hàbils futbolistes que no ens haurien deixat cap os sencer, l’àrbitre xiulà, com que eren tan bruts, l’acabament abans i vaig estar de sort perquè acabava de sortir al camp.

En aquest mundial s’ha parlat molt d’educació esportiva, contraposada a l’antiesportiva, especialment, la dels perdedors argentins. S’ha teoritzat quina és la millor forma d’estar en un camp de futbol, de la necessitat de jugar net i del comportament noble de la selecció espanyola enfront d’altres. S’ha exagerat tant que semblava que exigien als futbolistes una cortesia versallesca, que s’adiu poc amb l’èpica dels esports en públic, atès que la lírica només existeix en alguns periodistes, ni en el públic, ni en els vestuaris.

Els futbolistes d’Arbúcies estem i estarem sempre enemistats contra l’equip dels xitxarel·los del poble veí, ferrenys i grollers; si la nostra conducta en el camp fos olímpica el míster ens hauria expulsat del camp i l’alcalde, del poble. Coces, empentes i cops de puny, insults i amenaces, aquesta és la naturalesa del futbol i no un joc de nenes saltant a la corda.

No entenc l’intent cortesà de convertir el futbol en un sarau de ballarines dansant en un saló palatí. El futbol és l’esport més carregat de mots militars defensius i ofensius, un exèrcit de soldats agressius: defensa, rereguarda, avantguarda, atac, tret, estratègia. Un joc ple de dinamita, no per finolis, aquells que obliguen puresa virginal és que no entenen res de res. Només faltava que els espanyols per fer-se perdonar i desagreujar als argentins haguessin ballat El llac dels cignes, la imatge de veure en Marc Cucurella amb faldilletes blanques movent-se com una ballarina és per petar-se de riure.

A un exjugador del Barça, que treballava en el nostre institut fent classes d’educació física, quan sortíem a sopar el provocàvem i així parlava del període futbolístic perquè sabíem que riuríem. «En els desplaçaments havíem de passar la nit sense sortir de l’hotel. Quan estàvem cansats de la timba on molts es jugaven el sou, untàvem els vigilants i ens escapàvem a ballar».

«Una de les bromes més estúpides que ens fèiem els futbolistes, era quan ens servien un bistec un jugador l’agafava del plat del company, la carn regalimava suc i li deixava tacada l’americana».

«Què voleu?, érem criatures, el més gran no havia complert els 30 anys, de famílies humils, joves amb la butxaca escurada i de cop ens enriquirem, les noies ens ponien, fèiem el que ens donava la gana i mai pensàrem en el futur. En el camp ens esparracàvem, que era el que ens agradava, i ho comentàvem després rient. Uns inconscients». La mitjana d’edat de la selecció espanyola del mundial era de 26,8 anys, de les més joves, i l’argentina de 29 anys, uns dos anys de diferència.

Sempre s’ha donat per certa l’anècdota de Johan Cruyff amb en Romário, l’entrenador tenia el brasiler en un pedestal, però estava enfadat amb les seves contínues sortides nocturnes a les discoteques, amb el seu desordre vital, el gamberrisme, i que fos tan faldiller. En una ocasió, Romário li va demanar dos dies lliures per anar al carnaval de Rio. Cruyff li va respondre: «Si fas dos gols demà, et dono dos dies lliures». Va fer dos gols a la primera part, va ser substituït i va marxar a l’aeroport a agafar l’avió.

Recordem que Nicolas Sarkozy, desesperat pel mal rendiment esportiu, tanta ximpleria, els escàndols, va intervenir i convocà una reunió amb tots els jugadors francesos i al final va haver de recórrer al davanter Thierry Henry per discutir la catàstrofe al Mundial de futbol de Sud-àfrica del 2010. Es va adonar que els futbolistes són uns nens malcriats, petits gamberros i que no hi ha res a fer.

El disgust exagerat de la selecció argentina, quan va fer un rebec, després de perdre amb Espanya, va ser per a molts una manifestació inequívoca, no sols de no saber perdre, sinó, sobretot, de molt mala educació.

Hi va haver uns anys que volia saber per què són 11 els jugadors per equip, quan podrien ser 12 o 9. Vaig llegir, vaig consultar i ningú en donava una explicació raonable, fins que un de molt espavilat em va donar la solució perfecta, definitiva: «És el que exigeix el reglament de futbol».

Així doncs, un partit de futbol no és el ballet El llac dels cignes de Txaikovski, és una lluita, un xoc de cossos en qualsevol Coliseu romà entre gladiadors, entre dos equips que volen guanyar la lliga o el mundial, sabedors dels diners que guanyaran i del que representa el fracàs o l’èxit particularment personal i del club.

Subscriu-te per seguir llegint