Per emoció... i per responsabilitat

Hi ha imatges que, sense necessitat de gaire text, ens obliguen a reflexionar. Una plaça plena de milers de persones celebrant un triomf esportiu i, al costat, una altra convocatòria amb una assistència molt més reduïda per defensar els nostres boscos i el nostre territori.

No crec que aquesta comparació hagi de servir per criticar el futbol. Ben al contrari. L’esport és capaç de despertar emocions, orgull de pertinença i un sentiment d’unitat que sovint trobem a faltar en altres àmbits de la societat. I això és positiu.

La pregunta és una altra. Per què ens costa tant unir-nos amb la mateixa força quan el que està en joc és el nostre futur?

Aquest estiu, les flames han tornat a recordar-nos la nostra fragilitat. Els greus incendis que han afectat la comunitat de Madrid i altres punts d’Espanya han deixat un rastre de destrucció que va molt més enllà de les hectàrees cremades. Darrere de cada incendi hi ha famílies evacuades, pobles amenaçats, professionals que arrisquen la seva vida i un patrimoni natural que tardarà dècades a recuperar-se.

Quan les flames ocupen les portades dels diaris tots ens commovem. Ens indignem, compartim missatges de suport i reclamem solucions. Però massa sovint aquesta preocupació desapareix tan aviat com s’apaga l’últim focus de l’incendi. I aquest és el veritable problema.

Els nostres boscos necessiten atenció durant els dotze mesos de l’any. La prevenció no és una despesa: és la millor inversió que pot fer qualsevol administració. La gestió forestal, el manteniment dels camins, el suport al món rural, els plans d’autoprotecció i una coordinació eficaç entre administracions són les eines que poden evitar que una negligència o una onada de calor acabin convertint-se en una tragèdia.

El que necessitem són polítiques valentes de prevenció, no polítics que només apareguin davant les càmeres quan el desastre ja és inevitable. Governar és anticipar-se als problemes, no limitar-se a gestionar-ne les conseqüències.

Els ciutadans no necessitem més fotografies institucionals al costat de les cendres. Necessitem governs que actuïn abans que arribi el foc, que escoltin els professionals, que dotin de recursos els Bombers, les ADF, els Agents Rurals i totes les persones que treballen cada dia protegint el nostre territori.

Celebrar una victòria esportiva és legítim. Però seria desitjable que aquesta mateixa energia col·lectiva aparegués quan es tracta de defensar allò que ens permet viure amb qualitat: el territori, el medi natural, la seguretat i el futur de les generacions que vindran.

Perquè un país no es mesura només per la seva capacitat d’omplir places quan hi ha motius per celebrar. També es mesura per la seva capacitat d’unir-se quan cal protegir el que és de tots.

La millor fotografia d’un govern no és la que es fa davant d’un incendi. És la del bosc que continua viu perquè algú va tenir el coratge de fer polítiques valentes de prevenció abans que les flames arribessin.

Subscriu-te per seguir llegint