Quan el foc trenca la bombolla

Hi ha moments en què una societat descobreix, de sobte, que vivia més tranquil·la que segura. No passa quan baixa la borsa, ni quan es publiquen males dades econòmiques. Passa quan el vent canvia de direcció.

Aquests dies Madrid no només ha vist un incendi. Ha vist arribar el fum. Ha entrat als carrers, s’ha enganxat a la roba, ha obligat a tancar finestres i ha convertit un horitzó conegut en una imatge inquietant. De sobte, allò que semblava un problema dels boscos ha deixat de ser llunyà.

I aquesta és, probablement, la notícia més important. No perquè el fum hagi arribat a una gran capital, sinó perquè ha trencat una il·lusió. La il·lusió que les ciutats poden prosperar al marge del territori que les sosté.

Hem identificat el progrés amb les grues, els districtes tecnològics, els centres financers, les universitats, els aeroports o els congressos internacionals. Hem mesurat l’èxit en metres quadrats d’oficines, en inversió estrangera o en nombre de turistes.

Però hi ha una infraestructura molt més determinant que sovint desapareix dels debats públics. El paisatge. Quan desapareix un pagès no només es perd una explotació. Quan tanca una granja no només baixa la producció. Quan un bosc deixa de gestionar-se no només canvia la vegetació. Canvia l’equilibri.

Durant molts anys hem confós protegir la natura amb deixar-la sola. Hem abandonat camps, reduït el pasturatge, deixat envellir els boscos i assumit que la millor intervenció era no intervenir. La natura, però, no coneix el buit. Allà on desapareix la gestió apareix l’acumulació. I allà on s’acumula combustible, qualsevol estiu acaba escrivint la resta de la història.

És evident que el canvi climàtic multiplica el risc. Les temperatures extremes, la sequera i els episodis meteorològics cada vegada més violents formen part d’una realitat difícil de discutir. Però el clima explica la intensitat, no explica la vulnerabilitat. La vulnerabilitat és una construcció humana. És el resultat de dècades de decisions sobre com ocupem el territori, què hi produïm, qui hi pot viure i quines activitats considerem útils.

Els incendis no són només un fenomen natural. Són també una radiografia. Mostren on un país ha deixat d’invertir abans que apareguin les flames. Per això, cada incendi és molt més que una emergència ambiental. És una pregunta incòmoda sobre el model de desenvolupament que hem construït.

Catalunya no observa aquesta realitat des de la distància. També nosaltres convivim amb boscos continus, urbanitzacions envoltades de massa forestal, pobles que perden activitat i una pagesia que fa anys que suporta una pressió creixent. Massa sovint només recordem el seu valor quan el paisatge crema. I aleshores demanem avions, helicòpters i més efectius. És imprescindible. Però també arriba tard.

Els grans incendis no es comencen a apagar quan apareix la primera columna de fum. Es comencen a apagar molts anys abans, quan encara no hi ha càmeres, ni titulars, ni declaracions institucionals. Es prevenen mantenint viu el territori.

Per això el fum que aquests dies ha cobert Madrid no és només el fum d’un incendi, és el recordatori que la prosperitat no depèn exclusivament del que construïm dins les ciutats. També depèn del que decidim no abandonar fora d’elles. Cap ciutat és més resilient que el territori que l’envolta.

La lliçó més important d’aquest estiu és precisament aquesta: el futur de les nostres capitals també es decideix als camins forestals, als camps que encara es conreen i als pobles que resisteixen quan gairebé ningú els mira.