Pisa, ningú no ho sap i a ningú no l’importa

És hipòcrita aquesta comèdia amb l’informe Pisa, perquè la major part de la gent no sap què és l’informe Pisa i la gent que ho sap, sap perfectament que no serveix per a res, ni aquest informe, ni cap altre que es pugui fer sobre l’educació a les escoles catalanes.

L’escola pública catalana és un sistema fallit. Un naufragi. Aigua estancada on es concentren malalties contagioses. Demanar al president Illa que cessi la consellera Niubó pels errors que hi ha hagut processant les dades de l’últim informe Pisa és no entendre la política catalana, no entendre l’ensenyament a Catalunya i fer una vegada més un autèntic paper d’estrassa. La consellera no té cap culpa, personal ni política, d’un error tècnic en un afer que a més a més ningú no coneix i a ningú no li importa. Si per una vegada fóssim sincers, i no sempre tan mesquins, tindríem debats que realment ens aproparien a una Catalunya millor.

La consellera no ha de dimitir. El que la consellera ha de fer és treballar tant com pugui perquè l’ensenyament a Catalunya millori la seva qualitat. Això no ho aconseguirem amb l’escola pública. L’escola pública pot tenir alguna excepció brillant i lluminosa però és un autèntic desastre. Ho és perquè la Generalitat no sap gestionar escoles -no n’ha sabut mai- i ho és perquè les persones que es dediquen a l’ensenyament públic català, els professors, fan plantejaments completament inacceptables, van vestits amb parracs, duen les orelles foradades, i de vegades fins i tot el nas, van tatuats i creuen en els drets: i a més a més només en els seus drets. I per tant són un tipus de persona que no està preparada, ni una mica, per exercir de mestre.

Les escoles de Catalunya haurien de ser totes privades. Les empreses privades saben fer escoles. Les escoles d’èxit de Catalunya són les escoles privades sense més, com Aula; les escoles internacionals, i les escoles religioses. Aquestes escoles, algunes d’elles estan concertades. Jo soc un ferm partidari de la de la concertació, però no de la concertació de les escoles, sinó de la concertació dels alumnes les famílies dels quals ho necessitin. Concertar les escoles és massa generalista i tendeix a l’abús. Jo duc la meva filla a una escola concertada i penso que és injust, perquè com a pare que s’ho pot permetre, hauria de pagar el total del preu que val que la meva filla estudiï al Col·legi Montserrat. Per tant, a qui s’ha de concertar és a les famílies que no poden pagar el que costa aquell centre. De vegades una mica, i de vegades ho hem de pagar del tot, sempre depenent de la situació econòmica de cada cas. Aquesta és l’única solució de l’escola catalana. Que la gestió sigui privada i el servei sigui universal.

I insisteixo que el veritable drama no és que els mestres de la pública siguin pitjors que els de la privada, que també. El drama és que són persones pitjors. Són persones equivocades, són persones que no han entès el món que vivim i que per tant transmeten els nostres fills idees perdedores, brutes, sòrdides, i ho fan d’una manera equivocada, antihigiènica, fumant, en pantaló curt o samarreta sense mànigues. I tota aquesta desfeta, tan mal presentada, és impossible que no condueixi a l’error, al ressentiment, i a una mena d’esperança que no és la que ha de tenir un nen, que ha de ser la de menjar-se el món. Més aviat aquests nens creixen pensant que, tard o d’hora, el món se’ls farà caca a sobre.

Amb aquest material humà no es pot construir res. Només es poden construir cases okupes, els deplorables caus, i centres de lectura al barri de Gràcia en locals sense aire condicionat.

Per educar, i que sigui una educació que tingui algun sentit, necessitem persones que hagin entès la realitat, i que hi tinguin una relació pacífica, i si pot ser amistosa.

La consellera no és en absolut la responsable que les dades d’un informe que no val per a res s’hagin perdut, o s’hagin barrejat de manera poc interessant. Si l’oposició valgués una mica la pena, i no fos aquest sotacarro moral de vergonya aliena, plantejaria el debat que toca i sobre el tema adequat i podria proposar als catalans una idea creïble i estimulant d’una Catalunya millor. És així com es guanyen les eleccions, però sobretot és així com es guanyen els països. Sobretot és així com fas que el teu país millori a través de la teva vocació pública.

Però mentre l’objectiu d’aquesta oposició calamitosa que tenim, tot el dia cridant i tot el dia queixant-se, sigui només fer quedar malament el Govern, tindrem un debat molt pobre, tindrem una inèrcia poc falguera, i per descomptat tindrem un país que no podrà competir en les condicions en què alguns independentistes somien quan diuen que estimen Catalunya però tot el que fan és destruir-la.

L’ensenyament a Catalunya és un problema greu. Segurament, el problema més greu que tenim. Caldran polítics molt valents i molt intel·ligents per sortir de la zona confortable i proposar solucions realistes i vàlides. Solucions que provocaran vagues i violència al carrer, però que a la llarga crearan un sistema educatiu que farà que els fills de les persones que per queixar-se sortiran a rebentar-ho tot, podran competir millor i per tant viure una vida millor, gràcies a què nosaltres vam ser capaços d’entendre que els seus pares no tenien raó.

Subscriu-te per seguir llegint