Quan el Dret arriba tard

El Dret no sempre crea la realitat; de vegades arriba tard per reconèixer-la. Això és, precisament, el que passa amb la regularització que avui centra el debat públic.

No pretén incorporar grans cervells destinats a Silicon Valley. Tampoc obrir una porta indiscriminada, com alguns sostenen. Pretén una cosa molt més senzilla i, alhora, molt més profunda: reconèixer jurídicament persones que ja viuen entre nosaltres, treballen, paguen impostos –o estan en condicions de fer-ho–, lloguen un habitatge, eduquen els seus fills, emprenen, investiguen, tenen cura de les seves famílies i contribueixen, cada dia, a la vida del nostre país.

Hannah Arendt va formular una de les idees més lluminoses del pensament polític contemporani quan va afirmar que el primer de tots els drets és el dret a tenir drets. En el fons, d’això tracta aquesta regularització.

Les persones de les quals parlem no són una abstracció ni una xifra en una estadística. Tenen nom, veïns, companys de feina, responsabilitats, afectes i projectes de vida. Ja formen part de la nostra societat. L’únic que encara no reflecteix plenament el nostre ordenament jurídic és una realitat que existeix des de fa anys.

La pregunta, doncs, és inevitable: és més responsable reconèixer aquesta realitat o continuar actuant com si no existís?

Vaig formar part, com una de les dues ponents en representació del PSOE, de la ponència que va fer possible aquesta regularització. No ho dic per reivindicar cap autoritat, sinó perquè crec que els qui participem en l’elaboració de les decisions públiques tenim també el deure d’explicar-les i de sotmetre-les al judici de la ciutadania.

Regularitzar no significa concedir privilegis. Significa ordenar una realitat que ja existeix. Significa que qui treballa pugui fer-ho plenament dins de la legalitat; que qui contribueix pugui cotitzar; que qui viu entre nosaltres deixi de romandre en una incertesa jurídica permanent. En definitiva, significa fer coincidir el Dret amb la realitat.

Tampoc no significa renunciar al control de les nostres fronteres ni convertir l’excepció en norma. Un Estat seriós sap distingir entre gestionar els fluxos migratoris futurs i afrontar amb responsabilitat les situacions humanes i jurídiques que ja existeixen dins les seves fronteres. Confondre aquests dos plans condueix més a l’eslògan que no pas a les solucions.

És una decisió senzilla? No. És una decisió popular? Probablement tampoc. Precisament per això exigeix responsabilitat i valentia polítiques.

Durant massa temps, bona part d’Europa ha conviscut amb una contradicció evident: necessita l’aportació de milers de persones per al funcionament de la seva economia i de la seva societat, però n’endarrereix el ple reconeixement jurídic. Espanya ha decidit afrontar aquesta contradicció i assumir que governar també consisteix a reconèixer la realitat abans que la realitat acabi imposant-se per ella mateixa.

I, un cop reconeguda aquesta realitat, cal exigir exactament el mateix que exigim a qualsevol ciutadà: respecte a les lleis, formació, esforç, productivitat i contribució al bé comú. La igualtat de drets només té sentit si camina de la mà de la igualtat de deures.

Perquè el veritable repte del nostre mercat de treball no és la regularització de les persones que ja viuen entre nosaltres. El veritable repte és que massa professionals –espanyols i estrangers– continuen marxant perquè oferim salaris i oportunitats que, massa sovint, no estan a l’altura del seu talent.

No construirem un país millor enfrontant uns treballadors amb els altres. El construirem dignificant l’ocupació, invertint en formació, millorant la productivitat i generant oportunitats per a tothom.

La política no consisteix a inventar la realitat, sinó a atrevir-se a mirar-la de cara. Perquè una democràcia no es mesura només per les fronteres que protegeix. També es mesura per les persones que decideix reconèixer. I reconèixer qui ja forma part de nosaltres no és un gest de generositat. És, senzillament, un acte d’honestedat política.