Butlletí de l’exili (III)

Al final, Laura Borràs no s’haurà d’exiliar, i és una sort per a mi, si hagués triat cala Montgó per al seu exili en lloc de Waterloo, com el seu comandant, hauria trossejat el xiringuito on prenc daikiris, les hamaques on m’esterrosso, i fins alguna família de turistes, qui comença trossejant contractes acaba trossejant tot el que se li posa al davant. Gràcies a l’indult concedit graciosament -en tots els sentits- per Pedro Sánchez, la -segons sentència- corrupta expresidenta del Parlament, no trepitjarà la presó. Un indult beneficia més a qui el concedeix que a qui el rep, ja que és una manera de mostrar al món que és més poderós que ningú, molt més que la justícia, la igualtat i la democràcia, i si bé en Sánchez això ja ho sospitava, sempre és bo confirmar-ho, així un se’n va a dormir sabent-se per sobre del bé i del mal.

Pot haver passat que en Sánchez pensés que la tal Borràs és socialista, d’aquí l’indult. Seria un error comprensible, tal com estan els temps és normal que, cada vegada que es dicta una nova condemna, per la força del costum el pobre Sánchez pensi que es tracta d’algú de la seva família o del seu partit. No pot estar en tot, és un home tan ocupat que gairebé al mateix temps havia de pensar en la graduació de la nena a Londres, és que se li ajunta tot i així no hi ha manera de governar.

Sigui quina sigui la raó, l’indult ens beneficia a tots. No és que hagi arribat el dia en què els catalans ho tinguem tot pagat, com va dir aquell, sinó que la realitat és molt millor: els catalans podem delinquir sense mesura, que tenim en Sánchez per a arreglar-ho, almenys mentre necessiti els nostres vots. Entre tenir-ho tot pagat i poder robar a preu fet sense por de la justícia, no hi ha color, amb el robatori podem anar molt més enllà de la simple necessitat.

- Se’l declara culpable de robatori, malversació i frau. Té alguna cosa a afegir l’acusat?

- Sí, senyoria. Que soc català.

- Haver començat per aquí. Deixin aquest home en llibertat. Total, ni tan sols hauria entrat a la presó.

El mateix consell de ministres va indultar, a més de la política llacista, l’exalcalde socialista de Linares i un gestor cultural. No és que a Pedro Sánchez li importessin en absolut cap dels dos, ja que no tenen vots per oferir-li al Congrés, però serveixen per a dissimular. A l’obra teatral La Torna -per la qual Boadella va ser sotmès a consell de guerra i condemnat-, Els Joglars relataven l’execució d’un delinqüent comú per dissimular la de Puig Antich. La mort del pobre delinqüent era només la torna (l’afegit o l’arrodoniment) per a encobrir la de l’anarquista. L’alcalde de Linares i el gestor cultural indultats per Sánchez són també la torna que dissimula l’indult de Laura Borràs. Indultar-la només a ella seria escandalós -més encara- i, posats a buscar a un parell de paios que serveixin d’arrodoniment, millor que siguin un socialista i un altre que estigui a les bones amb el règim, així tot queda a casa.

Amb el que li cau al damunt, segur que en Zapatero s’haurà sentit alleujat en veure com tracta el govern els seus amics. L’indult a una corrupta com Laura Borràs ha estat com si el mateix Sánchez li murmurés a cau d’orella «no et preocupis José Luis, per unes joies i unes comissions de res no trepitjaràs la garjola, aquí estic jo». O com si, després d’una nit d’amor, li mussités a la Begoña «no t’inquietis, reina, mentre jo sigui president, tu dorms cada dia al meu llit i no al catre d’una cel·la». Això, si no ho arrodoneix amb una altra carta a la ciutadania renovant el seu profund amor. Així sí que val la pena.

El que per a uns és un indult, per a la majoria de la gent ha estat un insult, però tant li fa, no ens preocuparem ara per l’opinió dels ciutadans. D’aquests no interessa més que el vot, i quan votin, ja no se’n recordaran.

Subscriu-te per seguir llegint